La teva pell va fer massa preguntes
i els meus dits, inexperts, no van
saber respondre.
Hauria estat més senzill establir un
diàleg de silencis
i avançar, pam a pam, defugint el
parany de les paraules.
Ignorant, vaig creure que la carn
era el miracle,
el bes l’únic camí,
i les carícies
la salvació atzarosa.
Que el teu ventre era llar perfecta,
recer d’avui, repòs per demà, caliu per
sempre.
Que els teus pits serien el pa de
cada dia
els teus braços els rems que em
durien a port
i els teus racons l’espai tebi on
habitar i morir.
Vaig somniar que somniava
que tu eres el meu despertar,
que més enllà de la teva nuesa
no hi havia distàncies fins a cap
horitzó.
Vaig somniar que somniava amb tu
i tu...mentrestant, qui sap en què
somniaves.
