Tenen gust d’ametlles dolces i confits els teus silencis.
Reposes la mirada més enllà de l’enllà
i les teves pupil·les són la quietud més fonda.
S’aquieten les paraules,
les deses sota la flassada càlida d’un silenci tan tendre
que esdevé melodia.
Davallo en l’àmbit que limites
i el temps s’esmuny
transformant el paisatge i aturant els rellotges.
Quan tornes, s’aquieta la tarda, s’encalma
retrobes el gest que t’és habitual,
i jo m’espero, retinc l’alè i m’espero
a què quan t’avinguis a assaborir nous silencis
jo sigui a prop teu i pugui fer-los meus.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada