dimecres, 4 d’abril del 2012

ELLA - Quan una imatge es torna paraula i una paraula sentiment.


És a l’altra banda del carrer, de fet podria ser a l’altra banda del món i tot i així jo ho sabria.
Remena dins una bossa que du penjada a l’espatlla, no crec que trobi allò que busca, seria un miracle perquè la bossa és enorme, tot i així puc percebre el seus dits palpant, obrint-se camí entre estoigs, carteres, blocs, capsetes d’ombres d’ulls, claus. Busca, sense massa entusiasme però  insistentment, espais buits, racons i raconets.
S’està allà, esperant que canviï el semàfor,  i desprèn tanta llum que tots aquells que estan  al seu costat semblen envoltats per un nimbe grisos, opac, ningú no s’adona però, potser només ho puc percebre jo.
Se m’ha acudit que no me l’havia imaginat mai, d’haver-ho fet, probablement, no hauria concebut la fesomia que ara veig, ni el posat, ni el gest. Potser, d’haver-ho fet, seria un xic més alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, de cos prim, però fibrat, no sé perquè hi he pensat ara tot d’una,  potser,  tot plegat,  és fruit de l’emoció del moment i estic equivocat, però, no crec.
Ben al contrari,  és menuda, el cabell castany clar, rinxolat, té el cos,  no sé com explicar-ho,  com una nina gran, jo ja m’entenc, és a dir, ni rossa, ni alta, ni atlètica, és, simplement ELLA.
Ha deixat de remenar dins la bossa i, jo estava equivocat, ha trobat el què buscava, una rajola de xocolata que,  suposo que com tot el que es proposa, aconsegueix desembolicar malgrat anar carregada com una burra amb la bossa gegant, una pila de llibres i un ram de margarides. Si algú més la veies tal i com la veig jo ara es detindria  el tràfic, la gent a les voreres, tots els rellotges, el món sencer s’aturaria només per mirar-la.
Sóc conscient que el semàfor no trigarà a canviar i que tots els que ara esperem pacientment sortirem disparats,  que ens creuarem,  que, segurament,  no intercanviarem ni una sola mirada, i  que, com ha de ser,  seguirem camins oposats perquè a diferencia de mi, ella, encara no ho sap.
El cor m’ha començat a bategar tant fort que per un moment he pensat que la gent que m’envolta sentiria els seus batecs, he pensat que el meu pit no tindria prou cabuda per suportar tanta emoció, i he respirat fondo, molt fondo, per fer-li  lloc, per no naufragar allà mateix, enmig de l’asfalt.
La figureta vermella del semàfor comença a parpellejar, se’m passa pel cap que és com un follet de foc a punt d’extingir-se i jo voldria que es convertís en un gegant i que  cremés per sempre, que m’incendiés. De sobte, en el últim segon, just abans de canviar de color ella em mira, ho potser m’ho ha semblat, les nostres mirades es creuen, una segon, una mil·lèsima de segon i...
La riuada de gent comença a creuar en ambdós sentits, ara no la veig, s’ha confós entre la massa grisosa que va i  ve. Jo segueixo en el mateix lloc, incapaç de moure’m, quiet, sembla com si  hagués arrelat en el terra. Sóc allà, esperant, però... esperant què?
Quan tothom ja ha creuat la veig, encara és a l’altra banda, tampoc no s’ha mogut. Em mira, la miro, em somriu i,  en fer-ho,  sento que el cor m’esclata dins el pit com una gran foguera i petites espurnes crepiten per tot el meu cos i  llavors... el semàfor canvia novament de color. 

dimarts, 3 d’abril del 2012

EL BATEC D'UN COR - JO SÓC DONANT



    
Dansa, dansa dins meu i parla’m que t’escolto
murmurem, al ritme d’un batec, desigs i anhels
que cercaré per tu els horitzons turqueses
i els capvespres rogencs que mai no has vist.

Jo seré els  teus ulls i tu,
melodia perfecta que m’acarona el pit,
genet de vida que cavalques dins meu
renaixeràs, talment com un miracle, i jo amb tu.