Just a baix, un xic cap a l’esquerra, hi ha una gorga i puc, a ulls clucs, veure l’aigua lliscant damunt les pedres i precipitar-se, entre petits troncs i fulles, fins al llit de la riera. A la dreta, un mica més enllà, sota el pont potser, una altra de més petita murmura amb menys intensitat, però no per això atura el seu camí, només vol trapar a la primera, créixer de cop per minvar, no morir sinó lliscar, filtrar, regar, xopar, sobreviure i renéixer en una altra forma, color, textura, olor.
No sé identificar el cant dels ocells, perquè enganyar-nos, no distingeixo un rossinyol d’una mallerenga, però tant me fa, els tinc tan a prop que, fins i tot a ulls tancats, sé que si volgués podria tocar-los, la imaginació, tot s’ha de dir, quan l’esperit i el cos superen certs límits, ens pot jugar alguna mala passada, però... i per què no?
Res més, el murmuri de l’aigua, el cant dels ocells, un ventijol suau agitant les fulles dels arbres, a la llunyania, durant un instant, ha bramat un monstre d’acer solcant el cel carregat de maletes, il·lusions, carícies, petons, llàgrimes.
Quan m’he volgut moure, abans fins i tot d’obrir els ulls, m’he notat una mica encarcarada, una corrent elèctrica suau, agradable, m’ha recorregut el cos de dalt a baix i per un moment he pensat que m’havien crescut arrels i que ja mai més no em podria moure del costat del riu, per sostre el cel, de parets els arbres i el trinar dels ocells com a única companyia. Poc a poc m’he aixecat, he obert els ulls, però m’ha agradat sentir, saber, que si el meu cos hagués arrelat en la roca no m’hauria importat.
No et sàpiga greu, en el fons sóc molt feliç que sempre tornis a buscar-me.
