dimarts, 30 de novembre del 2010

Marxaràs


Marxaràs,  i en dir-nos adéu voldré gravar
els teus ulls per sempre en la memòria,
per resguardar la pau, per no oblidar la llum,
la calidesa de la teva mirada, tan profunda, tan propera.
Marxaràs a explorar nous paisatges, a cercar nous camins,
mentre aquí, empesos per la costum,
sotmesos a l’esclavatge quotidià,
sobreviurem envoltats pels negres murs de ciment
i els vidres gelats dels que ara fugues tu.
Sorgiran entre nosaltres laberints de distància,
despietada llunyania que ens clavarà les ungles,
més enllà de l’estança del cor.
I em preguntaré, quan fuig en l’horitzó de la son tota consciència,
i reposen les ombres més obscures de l’ànima,
silenci d’alfabets, acaronats per la quietud més dolça.
Per quin país viatges?  
Quins anhels silencies quan la llum de l’albada
s’arrossega mandrosa desfilant clarianes,
retorn inevitable del pelegrinatge
pels camins imaginaris de les falses quimeres?
Navegarem en oceans de silenci que intentarem omplir
amb cartes i postals, que anirem desgranant
mentre el pèndul incansable del temps no atura el seu camí.
Si pogués, et diria que et quedessis amb mi,
i  a canvi,  t’ho donaria tot,
però tot,  per tu, avui és poca cosa.
Marxaràs, i per a mi,  tot serà preservar com un tresor
els teus ulls quan em miren, com ara,
emplenant el buit de la incertesa
acaronant el neguit i bressolant la por.  

29.11.2010 VISCA EL BARÇA 5-0

dissabte, 27 de novembre del 2010

ELS GEGANTS DE PINEDA DE MAR

FINESTRES ARGENTADES


On estaria millor que aquí, albirant finestres argentades?
Aixopluc de la fúria desfermada d’una tarda de tempesta desplaent?
Em plau la calidesa que m’envolta
i que es desprèn d’un indret que m’embolcalla,
dels racons que conec,
dels llibres alineats en els prestatges
carregats de paraules que reposen entre lívids llençols.
Ara,  em miro el finestral,
aquarel·la grisona esquitxada de perles argentades que s’obren camí
empenyent-se  les unes a les altres, on es pensen que van?
I sé que no hi ha un altre lloc millor en el món on fer-hi estada,
aixopluc potser de jo mateixa, i de tu, aixopluc de tot.

PARÍS MON AMOUR (Clica x veure galeria)

No és veritat que París sigui la ciutat de l'amor, totes les ciutats del món ho són sempre que anem amb la persona adequada, el que sí que és cert és que París alimenta l'amor de tot aquell que el visita, el fa sentir especial, únic, i per això ens trasbalsa i mai, mai, no es pot oblidar.

CASTELLS, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT


JA ERA HORA!!!

divendres, 26 de novembre del 2010

Fragment de: Èrem pols i en pols...


La vida i la mort van de la mà, és estrany que la gent no s'adoni que aquesta és l'única veritat, no cal amoïnar-s'hi, no cal tenir por, és així, irremeiablement. La vida,  a cada passa,  s'apropa a la mort, per això l'una no és res sense l'altra. Per què doncs la immensa majoria  s'entossudeix,  atès als seus actes,  a creure's immortal?  No és el meu cas, la mort m'ha rondat des de sempre, la sé tan propera que ja m'hi he avingut i no em fa cap nosa; he estat jo qui l'ha anat a trobar més d'un cop,  però ella sempre m'ha defugit, no li agrada  jugar amb perdedors, massa fàcil suposo. Avui és diferent, la tinc davant, olora a crisantems, a suor i  a llàgrimes. És  curiós,  tants cops que he plorat en el decurs de la meva vida i  mai no havia percebut l'olor de les llàgrimes, i ara ho sé, només les que es vessen en un funeral tenen aquesta regalia.
Des d'on estic veig tothom, és un lloc privilegiat, un espai superior des de on puc abastar cada moviment, cada gest, cada murmuri, fins i tot puc percebre els sentiments, les emocions que sacsegen a tots i cadascun dels que, deixant de banda les seves obligacions,  avui s’han aplegat per poder assistit a aquest sepeli.
A l'església fa molta calor, a més, hi ha tanta gent que han hagut d'obrir les portalades de bat a bat en un intent frustrat de que hi entres un xic d’aire fresc. És estrany, normalment a les esglésies s’hi sol estar fresc, però avui la xafogor és insuportable i s’ha ensenyorit de tot l’indret.  Jo en canvi tinc molt fred, mai no n'havia sentit tant, és com si tingués la sang gebrada.   

EL BERGUEDÀ - Clica imatge x veure galeria


Ens escapem al Berguedà i, com que no tenim massa dies, projectem una ruta que ens permeti veure el màxim de coses, ara m’adono que el Berguedà li cal més respecta i que tres dies no són res, però bé, això al menys, és una bona excusa per tornar-hi.
Anem directament a Castellar de n’Hug a visitar el poble i les Fonts del Llobregat. El naixement d’un riu no deixa indiferent a ningú i la mostra està en l’hora llarga que ens dediquem a tirar fotos sense poder parar en veure tanta bellesa. La ruta de les fonts es pot fer en una hora i esquaix, però si contem les parades, les estones per gaudir de l’entorn, dels silencis, del soroll de l’aigua, la durada la projecta cadascú. Visitem el poble, petit, bonic, farcit de restaurants. Nosaltres hi hem anat entre setmana, així doncs estem més sols que “la una” i més contents que unes castanyoles, no vull ni pensar com deu estar Castellar els caps de setmana.
Fem via cap a La Pobla de Lillet on tenim l’hostal i aprofitem per anar al Jardins Artigues. Si hi aneu entre setmana (a partir d’octubre) trobareu tancat però podeu demanar la clau a informació i turisme de La Pobla, us la donen, pagueu 4 eurillos per persona i els Jardins són vostres. Val la pena, estan molt ben cuidats i penseu que és una obra dissenyada per A. Gaudí. Aquí us deixo un enllaç informatiu.
A la Pobla val la pena fer una escapada per visitar l’església de Sta. Maria i la de St. Martí de Lillet, és una passejada de 40 minuts (anar i tornar).
L’endemà fem via cap a Saldes i Gósol, els paisatges són impressionants. Anem al Mirador de Gresolet i pugem fins el Refugi de Lluis Estasen (40 minuts d’anar i tornar). És d’aquí d’on surten les rutes per pujar al Pedraforca, normalment l’ascensió es fa pel Coll de Verdet i la baixada per La Tartera, unes 6 hores en total, però no pugem, se’ns a fer tard, ho deixarem per la propera primavera. Per la tarda visitem Bagà, el casc antic i la zona del riu on hi ha un pont molt bonic. El darrer dia, ja de baixada, passem pel Santuari de Falgars, a 7 quilòmetres de La Pobla, és un entorn preciós on regna el silenci i la natura en estat pur. La panoràmica del santuari i el Pedraforca al fons ens captiva. Ens aturem a Berga perquè volem visitar el Santuari de Queralt, unes vistes de somni. Actualment estant fent obres de millorar a l’exterior i restaurant La Cova. Aprofitem per fer un tros del camí de Ronda i un altre dels Bons Homes, ja ens hi quedaríem però hem esgotat el temps, així que... toca tornar-hi, es hem quedat amb un regust de més i més.

P DE DONA


P DE DONA (261110)

Perquè només tu saps plorar, mentre els teus llavis dibuixen un somrís
I malgrat tenir el cor engrunat jugues a malabars amb els estels.
Il·lusionista a jornada completa sense horaris, sou ni aplaudiments,
Teixint sempre papallones alades en els dies d’hivern.
Perquè en la teva fragilitat s’hi amaga
la força dels titans
Que mou muntanyes i lluita a cara descoberta
en el més cruent combat.
Inventora de mons imaginaris fora del nostre món
Encens fanals on habiten les ombres i aties fogueres que ens temperen el cor.
Pare, mare, alquimista, consellera, amiga,
Si tu em dus de la mà no hi ha por ni neguit.
Germana, igual, distinta en color o en llengua,
Ho saps que no estàs sola? Que mai seràs oblit?

A tu,  dona de dones, perquè totes som una,
T’he escrit aquest poema que és petó i abraçada,
va vestit de tendresa, d’impotència i de ràbia
per escurça  distàncies i enderrocar fronteres.

Sempre hi haurà una dona que espera el que tu esperes
Sempre hi haurà una donar per il·luminar el món

dijous, 25 de novembre del 2010

La Fageda d'en Jordà Clica imatge x veure galeria

DEL 28 AL 30


He fet una cosa horrible,
t’he dit una MENTIDA.
Potser aquesta no és la paraula justa
per definir la meva manera d’actuar,
diguem-ne, que no t’he dit tota la VERITAT.
T’he enganyat,
i encara no sé ben bé per què ho he fet,
ORGULL, VERGONYA, EGO, que sé jo!
Qualsevol definició li escau a una mentida.
La meva, tot i que no té connotacions malicioses,
ho sé, no té excusa.
Avui, que busco una DISCULPA
més o menys adient que em justifiqui,
m’adono que les mentides tenen cames
i que tant bon punt ens surten per la boca
inicien el seu propi camí,
llavors se’ns fa molt difícil perseguir-les.
Les volem enxampar, però no sé com s’ho fan
que sempre ens deixen una passa enrere.     
Quantes vegades l’he tingut a la punta de la llengua,
segura i decidida a desemmascarar-la,
però la mentida se’m fa una bola dins la boca,
i tot i que costa d’empassar va coll avall
sense que la pugui aturar en el seu descens.
T’he enganyat, t’he dit una mentida,
i tot i sabent que un dia
t’acabaré explicant el meu pecat
i tu em perdonaràs, et volia dir avui
que no te fiïs de ningú,
perquè fins i tot jo que T’ESTIMO
he estat capaç de dir-te una mentida.

dimecres, 24 de novembre del 2010

LIBÈL·LULA


He gaudit del teu gest elegant, de la bellesa simple i natural amb què et vesteixes. T’he anhelat i cercat per racons plens de llum i t’he trobat. Tu em deixaves fer, pacient i impacient alhora. Ara, perduda ja de l’abast de la meva mirada t’estimo lluny de mi per enyorar-te.  

dimarts, 23 de novembre del 2010

DEGOTA EL SENY I EL XUCLA LA FOLLIA


 
Com dir-te en un poema que t'estimo
desgranant el vers precís, el més adient
no hi ha prou fulls per expressar el miracle
ni amb totes les paraules el missatge
perquè jo pugui plasmar aquest sentiment.

T’estimo més enllà de tots els límits
a un frec tant sols de l’estranya follia
que ens desplega grans ales invisibles
per poder volar per cels impossibles,
rere els confins de tota geografia.

Amor que m’allibera i m’empresona
que m’omple de goig i a l’hora de tristor,
vençut a cops pel dolor de l’absència,
i a un pas tan sols  de la crua demència
la llum dels teus ulls em torna la claror.

Voldria que l’alenada dels teus llavis
fora el teu crit o la meva mudesa,
i el llenguatge infinit de les paraules,
només en boca teva invocar-les
per omplir-ne els  silencis de tendresa.

I creixo en el desig de tots els àmbits,
quan darrere la llum les ombres neixen
encenent fogueres en caure la nit
per omplir els marges de la buidor del pit
creant un món d’estels que resplendeixen.

Com dir-te en un poema que t’estimo
a tu, que ets  per a mi pura poesia
que vaig i vinc darrera el teu somriure,
i em cal el gest que et mou per sobreviure.
Degota el seny i el xucla la follia.

dilluns, 22 de novembre del 2010

Hi ha colors que no ens els podem pintar en les galtes, ni en els llavis, ni en els ulls. A aquests colors només podem envejar-los perquè mai seran nostres del tot només si en contemplar-los sabem, a més de mirar-los, gravar-nos-los en el cor.

divendres, 19 de novembre del 2010

ORDESA I EL MONT PERDUT Clicla imatge x veure galeria


ESCAPADA A ORDESA I EL MONT PERDUT

Sortida: divendres 15 hores P.M.
Arribada: diumenge  20 hores P.M.

Ens allotgem a Torla, poble del nord de la província d’Osca, fronterer amb França, malgrat tot, sense connexió per carretera amb aquesta. És la porta d’accés a la Vall d’Ordesa pertanyent al Parc Nacional d’Ordesa i el Mont Perdut, així com a la Vall de Broto.
A primera hora del matí ens recullen uns tot terreny i ens porten a visitar els cinc miradors de la Vall amb vistes espectaculars de Torla i Tendeñera, Mondarruego y Carriata, La Brecha de Roldan i Circ amb la Cua de Cavall al fons. A una altitud de 2.150 metres continuem el nostre camí a peu, bordejant la vall per la part dreta fins arribar al Refugi de Góriz a 2.153 metres d’altitud. Des de el refugi el descens es pot fer per les clavilles o bé seguin la vessant de “La Senda dels Caçadors”  amb força pendent i una mica tortuosa, fins arribar a la Vall just al davant de la Cua de Cavall.  Optem per “la Senda dels Caçadors” i ha gent del grup que no s’atreveix a baixar per “les clavilles” i no ens volem “partir”. Arribats a la Vall i després de fer un descans contemplant el salt de la Cua de Cavall, fem el camí de retorn   resseguint les Gradas de Soaso i gaudint del meravellós paisatge que ens envolta.
L’endemà de retorn cap a casa aprofitem per visitar el casc antic d’Ainsa. 
En un moment de la nostra excursió un company va dir una frase que defineix a la perfecció tot el que vam veure i viure, i amb ella vull acabar: Nois mireu bé tot el que ens envolta perquè això és la bellesa en estat pur.

SUPERCOLOR ENCARA

L’altre dia, després de més de dos anys, parlant amb una persona del tema “Supercolor” em va comentar que algú “dels de dalt” havia dit que als treballadors ens “ho van arreglar” més bé del que ens mereixíem. Hòstia tu! Quins pebrots! Aquest escrit no neix de la ràbia, ja ens l’hem empassat tots i no si val a fer-nos mala sang, només pretén posar el punt damunt la “I”, perquè no hi hagi dubtes.
Ens ho van arreglar tant i tant bé, que el personal no ens vam assabentar que ens fotien al carrer fins el dia abans del tancament. Ni un sol dels caps va tenir la dignitat, la valentia i la decència d’aplegar-nos, ni que fos cinc minuts abans que arribessin els advocats,  per dir-nos, si més no, el que passava.
Vam haver de “lidiar” amb els advocats més de tres mesos per poder “esgarrapar” alguna cosa més (una merda) del mínim establert en aquests casos (ERE).
No ens mereixíem res més, segons diuen, per tant crec que ara, tot i que han passat més de dos anys i encara no hem cobrat el total del que ens pertoca, és el moment de demanar disculpes,  en nom meu propi i també dels meus companys, a tota la “Plana Major” de Supercolor per:
Haver-nos involucrat en un negoci i creure’l com a nostre propi.
Haver fet uns horaris intempestius i més hores que un rellotge per poder assolir les “puntes de feina”.
Haver anat a treballar malats per no perjudicar ni a la secció ni a la resta de companys.
Haver callat i ajupit el cap cada cop que se’ns parlava grollerament, sense cap mena d’educació i fregant l’insult.
Haver treballat frenèticament, plorant a llàgrima viva el mateix dia que ens fotien al carrer per poder servir el màxim de feina “per no deixar penjats al clients”.
I podria seguir, però tampoc cal. Potser m’hauria d’haver callat, però tampoc cal. Potser qui llegeixi això pensarà que encara em dol, i sí, té raó, em dol, sobretot haver set tant burra de no haver vist durant més de tres anys com es preparava lentament però sense dubtes el tancament d’una empresa que s’hagués pogut salvar.
I ara podria esborrar aquest escrit abans de publicar-lo, però... tampoc cal.

dijous, 18 de novembre del 2010

Colors de tardor

LA FESTA DELS SENTITS


Avui esblamaria totes les llànties.
Em somorgollaria en la més abismal de les foscors
i encendria fanals per una festa nova.
I que guanyes la follia esparracada de la dansa.
Cucs de seda filant a cau d’orella,
la moixaina del pit i el  ventre ple,
el degoteig d’argent de la saliva,
la flaire de confits
desfent-se entre dos pells.
Rendiria lloança a les hores mortes, 
als pènduls indecisos, amb pas i gest molt lent. 
I com la terra, 
que s’esquerda sota un sol incendiari,
 m’esberlaria jo.
A aquesta nova festa li atorgaria  un nom nou
que encara no imagino.

dimecres, 17 de novembre del 2010

FEM HAIKUS


Trenquen les ones
a la platja deserta
de la nostàlgia

Lluna de setí
pinzellades de plata
en la nit fosca

Gotes de pluja
pel finestral de gebra
llisquen mandroses