EL BATEC D'UN COR - JO SÓC DONANT

    

Dansa, dansa dins meu i parla’m que t’escolto

murmurem, al ritme d’un batec, desigs i anhels

que cercaré per tu els horitzons turqueses

i els capvespres rogencs que mai no has vist.

Jo seré els  teus ulls i tu,

melodia perfecta que m’acarona el pit,

genet de vida que cavalques dins meu

renaixeràs, talment com un miracle, i jo amb tu.

                                      

No aprendràs mai!

No aprendràs mai! Això m’ho deia sempre la meva mare. És estranya  la relació que tenim alguns de nosaltres amb les nostres mares, quan hi són  pensem que gaire bé tots els comentaris que ens fan són carques, pesats, etc. etc. i quan no hi són, és a dir,  quan malauradament ja han mort, com és el cas, pensem que... Quanta raó tenia la meva mare! Recoi, no sé per què m’ha vingut al cap això ara, deu ser cosa de l’edat.

Ahir, sense anar més lluny, caminant per corriols, pujant cims,  respirant alenades de vida a cor ple, amb els ulls molt oberts i l’esperit encès,  estat d’ànim que m’acompanya sempre que gaudeixo plenament de la natura. Ahir, que mirava de lluny però  també de molt a prop, perquè de vegades els espais oberts ens poden distreure i sovint mirem tant enllà, que ja compensa, però  no veiem el que tenim a un pam del nas, o sigui, molt a prop, que a cops compensa més. És ben bé un aprenentatge això de saber mirar, recordo que quan vaig començar a practicar senderisme, activitat sense la qual ara mateix dubto molt que pugues viure, al menys en plau i plenitud  amb mi mateixa, era tant gran el meu afany d’absorbir tota la bellesa, cada racó, cada paisatge, que de moment se’m va passar d’observar el que m’envoltava en les distàncies curtes, ara no, he aprés a mirar aquí, a un pam, i enllà, a kilòmetres.

Mirava doncs mentre feia camí,  cada fulla que lluïa diferent, cada arbust pinzellat de colors atraients, les pedres de formes capritxoses, les ombres que projectava el sol entre els arbres gegantins i de sobte... una petita meravella, un roser silvestre,  que tot i que no tenia cap flor era preciós pel què havia estat, pel que tornaria a ser.

Ja em veus a mi, i per què no? Si es vesteix de punxes,  punxes ens endurem per sempre en el record. M’acosto, avanço, m’esgarrinxo una cama, que no decaigui, jo a la meva, ho fotografio les punxes a tres centímetres o si no,  res de res. Decanto una branca entremaliada que m’impedia l’enquadrament perfecte i... em clavo una punxa al dit. Guauuuuuuuu! Quin mal. I què es fa en aquests casos? Llepar-se el dit, assaborir la sang, dolça i calenta, esperar que passin les fiblades que, sí o sí, et castiguen el pobre dit ferit i... enfocar, calibrar i tirar la foto a tres centímetres. Si senyor, ho dubtava algú?

Ja m’ho deia la meva mare, no aprendràs mai, tossuda que ets un coi de tossuda, però...

També em deia que si caus t’has d’aixecar i seguir caminant, no obstant que el cos et defalleixi, que les ferides es curen i  el dolor passa,  però l’amor que l’ha produït sempre, sempre resta en el fons del nostre cor.

HORITZONS TURQUESA - HORIZONTES TURQUESA

Vull caminar descalça sobre l’herba humida de rosada i enfilar corriols  fins que els ossos em petin. Assolir cims des d’on poder tocar el cel. Turquesa horitzó que es difumina  amb el paisatge perfecte dels teus ulls. 

Quiero andar descalza sobre la hierba húmeda de rocío y ensartar caminos hasta que los huesos me crujan. Lograr cumbres desde donde poder tocar el cielo. Turquesa horizonte que se difumina con el paisaje perfecto de tus ojos.

MARXA PERÒ ES QUEDA - SE VA PERO SE QUEDA

Dius que ja no hi haurà pols ni por en els camins,  i jo,  aguanto el plor de goig, no pas de pena,  i et vull, sobre tot, creure cegament.

Amb veu rogallosa amagues el rostre rere el què no pot ser altra cosa que un vel blanc de vergonya, estens les mans  mentre promets la pau, i jo vull creure que els assassins també tenen paraula, no obstant això no vull encaixar i segellar cap pacte amb gent de la teva mena, fa basarda pensar que  en fer-ho  la sang dels innocents pugui confondre la pell del seu botxí.

Així doncs, com fins ara, deixarem un racó dins nostre de silenci per poder-lo omplir amb plors o amb rialles, un racó que,  tot i sent nostre, només mesures tu, indefens espai del nostre ésser que envaeixes a traïció, talment com un virus.

Dices que ya no habrá polvo ni miedo en los caminos, y yo, aguanto el llanto de gozo, no de pena, y te quiero, sobre todo, creer ciegamente.
Con voz ronca escondes el rostro detrás de lo que no puede ser otra cosa que un velo blanco de vergüenza, extiendes las manos mientras prometes la paz, y yo quiero creer que los asesinos también tienen palabra, sin embargo no quiero encajar y sellar ningún pacto con gente de tu calaña, me aterra pensar que al hacerlo la sangre de los inocentes pueda confundir la piel de su verdugo.
Así pues, como hasta ahora, dejaremos un rincón en nuestro interior de silencio para poderlo llenar con llantos o con risas, un rincón que, aún siendo nuestro, sólo gobiernas tú, indefenso espacio de nuestro ser que invades a traición, talmente como un virus.

El valiente tiene miedo del enemigo;  el cobarde,  de su propio temor.  Quevedo.

 


Caldrà que deixem adormir els  sentiments

que de un temps ençà

han estat assotats com espigues al vent.

Potser és moment ja de collir-los en un feix i

anar separant-los i ordenant-los amb seny.

ARRELS

Just a baix, un xic cap a l’esquerra,  hi ha una gorga i puc, a ulls clucs, veure l’aigua lliscant damunt les pedres i precipitar-se, entre petits troncs i fulles, fins al llit de la riera. A la dreta, un mica més enllà, sota el pont potser, una altra de més petita murmura amb menys intensitat, però no per això atura el seu camí,  només vol trapar a la primera, créixer de cop per  minvar, no morir sinó lliscar, filtrar, regar, xopar, sobreviure i renéixer en una altra forma, color, textura, olor.

No sé identificar el cant dels ocells, perquè enganyar-nos, no distingeixo un rossinyol d’una mallerenga, però tant me fa, els tinc tan a prop que, fins i tot a ulls tancats,  sé que si volgués podria tocar-los, la imaginació, tot s’ha de dir, quan l’esperit i el cos superen certs límits, ens pot jugar alguna mala passada, però... i per què no?   

Res més, el murmuri de l’aigua, el cant dels ocells, un ventijol suau agitant les fulles dels arbres,  a la llunyania, durant un instant, ha bramat un monstre d’acer solcant el cel carregat de maletes, il·lusions, carícies, petons, llàgrimes.

Quan m’he volgut moure, abans fins i tot d’obrir els ulls,  m’he notat una mica encarcarada, una corrent elèctrica suau, agradable, m’ha recorregut el cos de dalt a baix i per un moment he pensat que m’havien crescut arrels i  que ja mai més no em podria moure del costat del riu, per sostre el cel, de parets els arbres i el trinar dels ocells com a única companyia. Poc a poc m’he aixecat, he obert els ulls,  però m’ha agradat sentir, saber, que si el meu cos hagués arrelat en la roca no m’hauria importat.

No et sàpiga greu, en el fons sóc molt feliç que sempre tornis a buscar-me.

S’HAN D’ESCOLTAR ELS SENYALS

Fa dies que vaig una mica perduda.  Des d’un matí en què, ja em diràs tu per quins setze ous, se’m va acudir aixecar un caixa que pesava més del que jo m’esperava i... Catacrac! Pinçament de lumbars amb totes les de la llei, o sigui, amb molt mala hòstia. Total, que m’he passat una setmana caminant com el Mazinger Z, sense poder-me a penes ajupir, amb la manta elèctrica enganxada als ronyons tot els sant dia, és a dir, feta una merda. Jo, que estic acostumada a no parar quieta, aquestes, diguem-ne,  “etapes de la vida” en que forçosament no em puc moure com voldria, em marquen molt. D’una banda em fan adonar de com n’és de fràgil el cos humà, que el destí de cadascun és capriciós i que no ens hem de refiar, i sobretot, que hem de parar atenció i escoltar els senyals que se’ns envien,  si jo ho hagués fet “otro gallo me cantaria”, com deia la meva mare,  i per l’altra,  que la vida és massa curta per perdre-la, si no és, evidentment, perquè no podem fer altra cosa, ajaguts en un sofà, enterbolint-nos els sentits veient programes televisius absurds, grollers i sense cap mena de contingut, o sigui, sense fer res, per tant, ens cal, em cal, matinar per poder passejar prop del mar i veure sortir el sol, abrigar-me fins a les orelles i pujar el cim més alt per sentir la gelor del fred que en filtrar-se’m pel racons se’m barreja amb la sang i es torna foc, omplir-me els ulls de verd, abraçar-me als arbres, escoltar els cant dels ocells i la melodia de l’aigua lliscar entre les pedres i... estic enyorada, se’m nota molt, oi? Prometo escoltar els senyals, faré tot el possible per seguir-los i no anar contra corrent, vull retrobar l’altre jo perquè  aquest d’ara no el reconec.

TARDA DE NADAL

Ahir a la tarda estava feta pols, els dies de festes ja ho tenen  això, et passes un munt d’hores a la cuina, procures tenir la casa ben endreçada, que no hi  falti cap detall, total que treballes tres vegades més del que és habitual. Havent dinat la tertúlia s’allarga fins a mitja tarda, com ha de ser, i arriba el moment en què tots els que han compartit la diada marxen i toca rentar plats i endreçar la cuina. En acabar et deixes caure flonjament en el sofà i  és llavors quan dius: Oh, que bé, vaig a mirar una mica la tele. Mentida,el que fas és endormiscar-te, caure en un son de dorm i vetlla flonjo i suau, mentre “veus” la peli a trossos, però tant li fa  perquè ja l’has vist dues-centes vegades, així que encara que intermitentment, no perds el fil i, el que és més important, aconsegueixes veure el final, que sol ser el petó, què més es pot demanar?

Les llumetes que adornen l’arbre, comprades al “xinos”, que,  per molt que diguem que se’ns estan foten de viu en viu, no sé que carai tenen aquesta gent que tots acabem anant-t’hi a comprar alguna cosa, pampalluguegen frenèticament, les espelmes cremen i allà en la semi penombra del menjador mentre mires una peli a trossos el teu marit, company, amant, se t’acosta i s’ajeu al teu costat, es recargola entre un garbuix de mantes i coixins i, inevitablement, encara que no hagi treballat ni una quarta part que tu, s’adorm. Malgrat la incomoditat, perquè segurament ronca i a més t’està clavant el colze a les costelles, t’adones que sí, que avui és Nadal, i el fet no es deu al carregós dinar, ni als regals, ni a les espelmes o les llumetes de tres euros, ni al cava, és Nadal perquè tens a prop teu qui més t’estimes, car que hi ha vegades que t’agradaria poder-lo  tornar com un regal que ens va petit o simplement tenim repetit, però no ho fas és clar,  segurament perquè com jo ahir a la tarda t’agrada saber que les veritables festes no les marquen les dates en un calendari sinó la gent que ens envolta,  a la qual estimem i sabem que ens estimen.

No he marxat només he navegat una mica

La meva mare ja m'ho deia, no es poden fer massa coses a l'hora, l'una o l'altra no surten bé, però jo...Aixx! No aprendre mai. He navegat, vaig hissar veles en un altre blog, ANNATOTFOTOS, i ja se sap, aquest l'he mig abandonat. Però jo torno, sempre torno.

DEL 28 AL 30

He fet una cosa horrible,

t’he dit una MENTIDA.

Potser aquesta no és la paraula justa

per definir la meva manera d’actuar,

diguem-ne, que no t’he dit tota la VERITAT.

T’he enganyat,

i encara no sé ben bé per què ho he fet,

ORGULL, VERGONYA, EGO, que sé jo!

Qualsevol definició li escau a una mentida.

La meva, tot i que no té connotacions malicioses,

ho sé, no té excusa.

Avui, que busco una DISCULPA

més o menys adient que em justifiqui,

m’adono que les mentides tenen cames

i que tant bon punt ens surten per la boca

inicien el seu propi camí,

llavors se’ns fa molt difícil perseguir-les.

Les volem enxampar, però no sé com s’ho fan

que sempre ens deixen una passa enrere.     

Quantes vegades l’he tingut a la punta de la llengua,

segura i decidida a desemmascarar-la,

però la mentida se’m fa una bola dins la boca,

i tot i que costa d’empassar va coll avall

sense que la pugui aturar en el seu descens.

T’he enganyat, t’he dit una mentida,

i tot i sabent que un dia

t’acabaré explicant el meu pecat

i tu em perdonaràs, et volia dir avui

que no te fiïs de ningú,

perquè fins i tot jo que T’ESTIMO

he estat capaç de dir-te una mentida.

Hi ha colors que no ens els podem pintar en les galtes, ni en els llavis, ni en els ulls. A aquests colors només podem envejar-los perquè mai seran nostres del tot només si en contemplar-los sabem, a més de mirar-los, gravar-nos-los en el cor.

Avui pensava en el Pedraforca

Avui pensava que si fos aire viatjaria veloç, potser envoltat en boires,  fins a la faldilla del Pedraforca. Descendiria a poc a poc i em tendiria als seus peus per impregnar-me de la seva aroma a terra humida, a avets lliures,esvelts i em quedaria allí per després convertir-me en pedra, fondre'm al massís i mai més tornar. Demà, oloreu l'aire, toqueu-ho, si podeu,  si desprèn olor de flor del taronger i és suau  com el cotó això voldrà dir que els somnis es poden convertir en realitat.

SPICA

SPICA

M’ho he rumiat molt i al final he decidit marxar a Spica.

Encara no sé ben bé com ho faré, aquest tipus de viatges fan de mal projectar.

El que sí sé és que n’estic ben farta de la terra, això ja no és el que era, ni de bon tros.

Aquí està tot podrit, i el pitjor de tot és que tothom ho sap i ningú no fa res.

Fins ara, això pensava jo, havia trobat un lloc, un racó inventat i fet a mida, com un porxo on està aixopluc, lluny de perills i radiacions adverses. Però ja se sap, aquesta mena d’indrets, i més si són inventats, tenen els dies comptats. D’entrada sí, semblen una gran cosa, però a la llarga t’adones que no són més que un projecta abocat al fracàs, just, com si diguéssim, una excusa covard per sortir temporalment del pas.

Em sento fora de lloc, perduda, aïllada, ja no sé ni qui sóc. Em miro al mirall i el que hi veig no sóc pas jo, bé, sí que sé que sóc jo, però no em reconec. 

Està tot tant tarat que si ens aturéssim i ho penséssim un xic ens moriríem de por, però és clar, qui està disposat a admetre que té por? Si tots som una colla de valents que traiem pit i parem l’altre galta cada cop que ens bufetegen sense raó.

Dels vint i tres cromosomes que ens pertoquen a cadascun dels humans més de la meitat estan deteriorats, alguns estan “tocats” i la resta, els que encara estan sans, que són poquets, per molt que s’hi esforcin han perdut la batalla, aquests, pobrissons, tenen just en el nucli gravada a foc la data de caducitat, com els iogurts.

La terra és un maleït  forat negre, el IC 10 X-1 al seu costat és com un cul d’ampolla.

Total que foto el camp.

He sentit a dir que per viatjar a més de 200 anys llum del sistema solar, i jo vaig més enllà, et fiquen dins d’una màquina que et desintegra tota, quedes, si fa no fa, com el polsim que es desprèn de les boles de Nadal quan guarnim l’arbre. Després, quan arribes a lloc, en el meu cas a Spica, es veu que et recomponen peça a peça,  a saber si estan preparats per fer-ho bé.  Sigui com sigui, tant me fa, qualsevol cosa serà millor que veure com a aquest món se’l menja  poc a poc el càncer de la intolerància, la falsedat, la mentida, la covardia i la por consentida.

Doncs bé, a reveure a tots, i si algú es decideix, ja sap on trobar-me.

8/Agost/2008 



UNA FINESTRA OBERTA

He obert moltes finestres al llarg de la meva vida, avui ho faig novament. Que hi entri l’aire, l’amistat i la complicitat que ens farà lliures.