MARXA PERÒ ES QUEDA - SE VA PERO SE QUEDA

Dius que ja no hi haurà pols ni por en els camins,  i jo,  aguanto el plor de goig, no pas de pena,  i et vull, sobre tot, creure cegament.

Amb veu rogallosa amagues el rostre rere el què no pot ser altra cosa que un vel blanc de vergonya, estens les mans  mentre promets la pau, i jo vull creure que els assassins també tenen paraula, no obstant això no vull encaixar i segellar cap pacte amb gent de la teva mena, fa basarda pensar que  en fer-ho  la sang dels innocents pugui confondre la pell del seu botxí.

Així doncs, com fins ara, deixarem un racó dins nostre de silenci per poder-lo omplir amb plors o amb rialles, un racó que,  tot i sent nostre, només mesures tu, indefens espai del nostre ésser que envaeixes a traïció, talment com un virus.

Dices que ya no habrá polvo ni miedo en los caminos, y yo, aguanto el llanto de gozo, no de pena, y te quiero, sobre todo, creer ciegamente.
Con voz ronca escondes el rostro detrás de lo que no puede ser otra cosa que un velo blanco de vergüenza, extiendes las manos mientras prometes la paz, y yo quiero creer que los asesinos también tienen palabra, sin embargo no quiero encajar y sellar ningún pacto con gente de tu calaña, me aterra pensar que al hacerlo la sangre de los inocentes pueda confundir la piel de su verdugo.
Así pues, como hasta ahora, dejaremos un rincón en nuestro interior de silencio para poderlo llenar con llantos o con risas, un rincón que, aún siendo nuestro, sólo gobiernas tú, indefenso espacio de nuestro ser que invades a traición, talmente como un virus.

El valiente tiene miedo del enemigo;  el cobarde,  de su propio temor.  Quevedo.

SUPERCOLOR ENCARA

L’altre dia, després de més de dos anys, parlant amb una persona del tema “Supercolor” em va comentar que algú “dels de dalt” havia dit que als treballadors ens “ho van arreglar” més bé del que ens mereixíem. Hòstia tu! Quins pebrots! Aquest escrit no neix de la ràbia, ja ens l’hem empassat tots i no si val a fer-nos mala sang, només pretén posar el punt damunt la “I”, perquè no hi hagi dubtes.

Ens ho van arreglar tant i tant bé, que el personal no ens vam assabentar que ens fotien al carrer fins el dia abans del tancament. Ni un sol dels caps va tenir la dignitat, la valentia i la decència d’aplegar-nos, ni que fos cinc minuts abans que arribessin els advocats,  per dir-nos, si més no, el que passava.

Vam haver de “lidiar” amb els advocats més de tres mesos per poder “esgarrapar” alguna cosa més (una merda) del mínim establert en aquests casos (ERE).

No ens mereixíem res més, segons diuen, per tant crec que ara, tot i que han passat més de dos anys i encara no hem cobrat el total del que ens pertoca, és el moment de demanar disculpes,  en nom meu propi i també dels meus companys, a tota la “Plana Major” de Supercolor per:

Haver-nos involucrat en un negoci i creure’l com a nostre propi.

Haver fet uns horaris intempestius i més hores que un rellotge per poder assolir les “puntes de feina”.

Haver anat a treballar malats per no perjudicar ni a la secció ni a la resta de companys.

Haver callat i ajupit el cap cada cop que se’ns parlava grollerament, sense cap mena d’educació i fregant l’insult.

Haver treballat frenèticament, plorant a llàgrima viva el mateix dia que ens fotien al carrer per poder servir el màxim de feina “per no deixar penjats al clients”.

I podria seguir, però tampoc cal. Potser m’hauria d’haver callat, però tampoc cal. Potser qui llegeixi això pensarà que encara em dol, i sí, té raó, em dol, sobretot haver set tant burra de no haver vist durant més de tres anys com es preparava lentament però sense dubtes el tancament d’una empresa que s’hagués pogut salvar.

I ara podria esborrar aquest escrit abans de publicar-lo, però... tampoc cal.