dimecres, 29 de desembre del 2010

TARDA DE NADAL


Ahir a la tarda estava feta pols, els dies de festes ja ho tenen  això, et passes un munt d’hores a la cuina, procures tenir la casa ben endreçada, que no hi  falti cap detall, total que treballes tres vegades més del que és habitual. Havent dinat la tertúlia s’allarga fins a mitja tarda, com ha de ser, i arriba el moment en què tots els que han compartit la diada marxen i toca rentar plats i endreçar la cuina. En acabar et deixes caure flonjament en el sofà i  és llavors quan dius: Oh, que bé, vaig a mirar una mica la tele. Mentida,el que fas és endormiscar-te, caure en un son de dorm i vetlla flonjo i suau, mentre “veus” la peli a trossos, però tant li fa  perquè ja l’has vist dues-centes vegades, així que encara que intermitentment, no perds el fil i, el que és més important, aconsegueixes veure el final, que sol ser el petó, què més es pot demanar?
Les llumetes que adornen l’arbre, comprades al “xinos”, que,  per molt que diguem que se’ns estan foten de viu en viu, no sé que carai tenen aquesta gent que tots acabem anant-t’hi a comprar alguna cosa, pampalluguegen frenèticament, les espelmes cremen i allà en la semi penombra del menjador mentre mires una peli a trossos el teu marit, company, amant, se t’acosta i s’ajeu al teu costat, es recargola entre un garbuix de mantes i coixins i, inevitablement, encara que no hagi treballat ni una quarta part que tu, s’adorm. Malgrat la incomoditat, perquè segurament ronca i a més t’està clavant el colze a les costelles, t’adones que sí, que avui és Nadal, i el fet no es deu al carregós dinar, ni als regals, ni a les espelmes o les llumetes de tres euros, ni al cava, és Nadal perquè tens a prop teu qui més t’estimes, car que hi ha vegades que t’agradaria poder-lo  tornar com un regal que ens va petit o simplement tenim repetit, però no ho fas és clar,  segurament perquè com jo ahir a la tarda t’agrada saber que les veritables festes no les marquen les dates en un calendari sinó la gent que ens envolta,  a la qual estimem i sabem que ens estimen.

PARLAVES DE TRISTESA

Em parlaves de tristesa, te’n recordes?
Em deies que tota tu traspuaves tristor
Per un amor que havies perdut
Per un bes que els teus llavis
no tornarien mai més a assaborir.
Com es pot perdre allò que mai no s’ha posseït? 
I jo et deia que un dia en faries una festa
D’aquesta tristesa tan fonda
Perquè la teva boca beuria d’altres boques
I les teves mans descobririen un món de noves pells.
Fins i tot la pena més fosca, a recer d’una altra pena
Pot trobar el camí de la llum.
Llavors no ho vas entendre.
Avui, miraves com la fúria desfermada del vent
Agitava violentament els arbres tardorencs,
els despullava de les fulles daurades que fins ara els feien companyia.
Voleiaven al seu voltant, resistint-se a caure,
A perdre la seguretat d’aquell que els sostenia,
Lentament, sense volta enrere fins ajeure’s al terra amarat de pluja.
I en un murmuri t’he sentit dir: Quina tristesa.
I he sabut que avui m’has entès.


dimarts, 21 de desembre del 2010

No he marxat només he navegat una mica

La meva mare ja m'ho deia, no es poden fer massa coses a l'hora, l'una o l'altra no surten bé, però jo...Aixx! No aprendre mai. He navegat, vaig hissar veles en un altre blog, ANNATOTFOTOS, i ja se sap, aquest l'he mig abandonat. Però jo torno, sempre torno.

dijous, 16 de desembre del 2010

dimarts, 14 de desembre del 2010

ALBADA

per abismals planures solcades d’ombres.
Fosca nit,  perpètuament vençuda,
extasiada  pels embats encisers
d’una sublim bellesa.
Grimpen les boires,
submisament es lliuren
al quotidià miracle de l’albada.
De bell nou,  el cel, qual llenç immaculat
es rendeix dòcilment al bes de les clarors.
Cada matí, hi ha un instant precís, preciós 
en què tot és possible,
mentre la llum s’obre pas en la foscor
i genets esgrimint dagues de foc
encenen fanals al nou dia, i neix l’albada.

PASSIÓ PER LA FOTOGRAFIA (clica x veure la galeria)

AIGUA


Llisques, gronxada en el teu bressol de pedres,  i al teu pas s’enlairen melodies que es cargolen en la molsa.
Llisques, i no puc deixar de mirar-te, i robar-te amb cada instantània  que prenc una mica de la teva màgia, gelosa de tu, captiva de tu, sotmesa a tu.