dilluns, 11 de juliol del 2011

JUGANT-ME LA VIDA PER UN MIG


Caminar,  per arribar tan lluny
tampoc calia,
amarada de pluja,
vestida de silencis rovellats.
Caminar, per arribar vençuda
sense esma ni pàtria,
anhelant el frec d’una mirada
la tebior d’una pell.
Et sento tan distant,
més enllà d’on puc imaginar-te
tan lluny i tan a prop.   
Només la nit es capaç de parlar-nos amb franquesa
fuetejant-nos el cor amb punyet evidència.
Els mots,  dansant entre les ombres
se’m  claven com  ullals.
El temps s’atura en perpetua quietud.
Demà emprendre novament el camí,
intentaré atrapar-te, tot i que ara
les ombres de la nit diguin que no m’estimes.    

.........................................................................................

Potser no cal  que em jugui així la vida,
empassant-me  que sóc, tant sols,
la meitat d’un somni,
voldria saber-me el miracle perfecta d’un tot
i que no em calgués un mig per completar-me.