dilluns, 25 d’abril del 2011

ARRELS


Just a baix, un xic cap a l’esquerra,  hi ha una gorga i puc, a ulls clucs, veure l’aigua lliscant damunt les pedres i precipitar-se, entre petits troncs i fulles, fins al llit de la riera. A la dreta, un mica més enllà, sota el pont potser, una altra de més petita murmura amb menys intensitat, però no per això atura el seu camí,  només vol trapar a la primera, créixer de cop per  minvar, no morir sinó lliscar, filtrar, regar, xopar, sobreviure i renéixer en una altra forma, color, textura, olor.
No sé identificar el cant dels ocells, perquè enganyar-nos, no distingeixo un rossinyol d’una mallerenga, però tant me fa, els tinc tan a prop que, fins i tot a ulls tancats,  sé que si volgués podria tocar-los, la imaginació, tot s’ha de dir, quan l’esperit i el cos superen certs límits, ens pot jugar alguna mala passada, però... i per què no?   
Res més, el murmuri de l’aigua, el cant dels ocells, un ventijol suau agitant les fulles dels arbres,  a la llunyania, durant un instant, ha bramat un monstre d’acer solcant el cel carregat de maletes, il·lusions, carícies, petons, llàgrimes.
Quan m’he volgut moure, abans fins i tot d’obrir els ulls,  m’he notat una mica encarcarada, una corrent elèctrica suau, agradable, m’ha recorregut el cos de dalt a baix i per un moment he pensat que m’havien crescut arrels i  que ja mai més no em podria moure del costat del riu, per sostre el cel, de parets els arbres i el trinar dels ocells com a única companyia. Poc a poc m’he aixecat, he obert els ulls,  però m’ha agradat sentir, saber, que si el meu cos hagués arrelat en la roca no m’hauria importat.
No et sàpiga greu, en el fons sóc molt feliç que sempre tornis a buscar-me.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Sant Joan de Fàbregas (Rupit)


Sant Joan de Fàbregues és una antiga ermita documentada des de l’any 968. Es troba a 3 quilòmetres de Rupit i actualment s’ha convertit en casa de colònies. Considerada un dels millors edificis romànics de la regió. El conjunt és de finals del segle XI o principis del XII. Dos arcs torals restaurats corresponen, probablement, a un reforçament degut als terratrèmols del segle XV.  

dilluns, 18 d’abril del 2011

QUAN ET MIRO (Per la Dolo, amiga, germana)


Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.
Que fent-ho se’m despullen els neguits
i es vesteix tot l’entorn de nous colors.
Que s’escurcen les distàncies
que el temps ha anat deixant entre nosaltres
i els límits, diluïts en la mirada
s’aturen i  fan un pas enrere.
No et moguis,
no cal que cerquis els meus ulls delerosos de tu,
perquè  només vull mirar-te.
Que cap soroll no esberli la quietud que ens envolta.
Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.     
Delimitem els espais que ens separen,
i aturem el pèndul incansable que  constantment
desgrana instants, com el d’ara,
en que t’observo,
i guanyo temps,  al temps que sempre ens manca.