diumenge, 27 de novembre del 2011

NO EM CANSARÉ... (des de Les Agudes- Montseny)

 ...de pujar, grimpar i esgarrapar, si cal,  la roca viva per albirar tots els paisatges que somnio, els que anhelo gravar en les meves pupíl·les i aquells que li calen al meu cor per bategar amb joia.

... de subir, trepar y arañar, si es necesario, la roca viva para divisar todos los paisajes que sueño, los que anhelo grabar en mis pupilas y los que le hacen falta a mi corazón para latir con alegría.

dilluns, 14 de novembre del 2011

HORITZONS TURQUESA - HORIZONTES TURQUESA


Vull caminar descalça sobre l’herba humida de rosada i enfilar corriols  fins que els ossos em petin. Assolir cims des d’on poder tocar el cel. Turquesa horitzó que es difumina  amb el paisatge perfecte dels teus ulls. 


Quiero andar descalza sobre la hierba húmeda de rocío y ensartar caminos hasta que los huesos me crujan. Lograr cumbres desde donde poder tocar el cielo. Turquesa horizonte que se difumina con el paisaje perfecto de tus ojos.


divendres, 21 d’octubre del 2011

MARXA PERÒ ES QUEDA - SE VA PERO SE QUEDA


Dius que ja no hi haurà pols ni por en els camins,  i jo,  aguanto el plor de goig, no pas de pena,  i et vull, sobre tot, creure cegament.
Amb veu rogallosa amagues el rostre rere el què no pot ser altra cosa que un vel blanc de vergonya, estens les mans  mentre promets la pau, i jo vull creure que els assassins també tenen paraula, no obstant això no vull encaixar i segellar cap pacte amb gent de la teva mena, fa basarda pensar que  en fer-ho  la sang dels innocents pugui confondre la pell del seu botxí.
Així doncs, com fins ara, deixarem un racó dins nostre de silenci per poder-lo omplir amb plors o amb rialles, un racó que,  tot i sent nostre, només mesures tu, indefens espai del nostre ésser que envaeixes a traïció, talment com un virus.

Dices que ya no habrá polvo ni miedo en los caminos, y yo, aguanto el llanto de gozo, no de pena, y te quiero, sobre todo, creer ciegamente.
Con voz ronca escondes el rostro detrás de lo que no puede ser otra cosa que un velo blanco de vergüenza, extiendes las manos mientras prometes la paz, y yo quiero creer que los asesinos también tienen palabra, sin embargo no quiero encajar y sellar ningún pacto con gente de tu calaña, me aterra pensar que al hacerlo la sangre de los inocentes pueda confundir la piel de su verdugo.
Así pues, como hasta ahora, dejaremos un rincón en nuestro interior de silencio para poderlo llenar con llantos o con risas, un rincón que, aún siendo nuestro, sólo gobiernas tú, indefenso espacio de nuestro ser que invades a traición, talmente como un virus.

El valiente tiene miedo del enemigo;  el cobarde,  de su propio temor.  Quevedo.

dijous, 29 de setembre del 2011

GÍNJOL - AZUFAIFA

La calor,  que s'entossudeix a confondre els inicis d'aquesta tardor grogosa,  no és capaç d'aturar la floració de les fruites que toca, com aquests gínjols, amb aspecte de poma verda. Qui no els ha tastat?

La calor que se  empeña en confundir los inicios de este otoño ambarino, no es capaz de frenar la floración de las frutas que toca, com este azufaifo, parecido a la manzana verde. Quién no los ha probado?


divendres, 16 de setembre del 2011

TORNARÉ A SER AIGUA I PEDRA I MALGRAT TOT PODRÉ VOLAR.

ASSABORINT SILENCIS

Tenen gust d’ametlles dolces i confits els teus silencis.
Reposes la mirada més enllà de l’enllà
 i les teves pupil·les són la quietud més fonda.
S’aquieten les paraules,
les deses sota la flassada càlida d’un silenci tan tendre
que esdevé melodia.
Davallo en l’àmbit que limites
i el temps s’esmuny
transformant el paisatge i aturant els rellotges.
Quan tornes, s’aquieta la tarda, s’encalma
retrobes el gest que t’és habitual,
i jo m’espero, retinc l’alè i m’espero
a què quan t’avinguis  a assaborir nous silencis  
jo sigui a prop teu i pugui fer-los meus.   



dilluns, 11 de juliol del 2011

JUGANT-ME LA VIDA PER UN MIG


Caminar,  per arribar tan lluny
tampoc calia,
amarada de pluja,
vestida de silencis rovellats.
Caminar, per arribar vençuda
sense esma ni pàtria,
anhelant el frec d’una mirada
la tebior d’una pell.
Et sento tan distant,
més enllà d’on puc imaginar-te
tan lluny i tan a prop.   
Només la nit es capaç de parlar-nos amb franquesa
fuetejant-nos el cor amb punyet evidència.
Els mots,  dansant entre les ombres
se’m  claven com  ullals.
El temps s’atura en perpetua quietud.
Demà emprendre novament el camí,
intentaré atrapar-te, tot i que ara
les ombres de la nit diguin que no m’estimes.    

.........................................................................................

Potser no cal  que em jugui així la vida,
empassant-me  que sóc, tant sols,
la meitat d’un somni,
voldria saber-me el miracle perfecta d’un tot
i que no em calgués un mig per completar-me.

dimecres, 15 de juny del 2011

SOL, PLUJA I SILENCI



I novament el sol,
després que la pluja sacsegés,
fins i tot,
les ànimes més quietes.
I novament silenci,
necessari com l’aire
i els colors de la tarda
que esdevenen poesia.

Enderrocar per tornar a construir,
si tu ho vols,
alleujant el dolor,
guarint ferides,
cercant nous acords
per restablir l’ordre de les coses.

De sol, pluja i silenci
tu i jo  podem parlar-ne,
si tu ho vols, és clar.

dilluns, 6 de juny del 2011

PREMI SUNSHINE AWARD


He rebut de mans de l'amiga i companya Salomé Guadalupe Ingelmo -Hervás en cuatro saltos-
(http://hervasencuatrosaltos.blogspot.com/) el premi Sunshine Award per aquest blog.
Aquest racó virtual va néixer degut al meu  incansable afany de conèixer, descobrir, experimentar, compartir. No m’ha decebut, m’ha donat molt més del que jo hi vaig deixant de tant en tant, el regal inestimable de la comunicació, l’intercanvi de sentiments en forma d’imatges i paraules entre éssers humans que encara són capaços de compartir alguna cosa a canvi de res.
El premi implica la ingrata tasca de triar dotze premiats més. Serà complicat, hi ha, sortosament,  molts blogs que mereixen aquest o qualsevol altre premi. Als que he triat, sobretot moltes gràcies per la feina que fan, em nodreixo de cada línia, de cada foto, de cada missatge que plasmeu,  a aquells que no hi són a la llista, la mateixa gratitud i el millor premi, el meu respecta i admiració.  











                                                   

Cadascun m’aporta quelcom que em nodreix l’ànima i l’esperit. Fotos meravelloses, racons per descobrir, ensenyament i classes d’inestimable valor, escrits de gran qualitat, per tot gràcies novament, deixar-me formar part dels vostres racons virtuals és el millor premi.  

dijous, 26 de maig del 2011

COMPTE! DE PUNTETES (2) El poema que, segons l'amic Roig, faltava.


L’ENYOR D’UN BES


Tinc un bes, 
Que frisa per fregar la teva galta
però no és temps encara, espera.
La llum s’escampa clarificant els racons
i els finestrals són miralls
amb ulls per totes bandes.

Tinc un bes,                                                                                     
Delerós de reposar un instant
en un punt imprecís del teu coll, s’espera.
Que minvi la fressa que emana de l’asfalt,  
i s’atansi el sol a l’horitzó,
descobrint nous miracles.

Tinc un bes,
Que m’agullona els llavis amb follia
anhelant morir per fi en la teva boca.
Quan es fonguin les clarors i reneixin les ombres,
anunciant una treva
en qualssevol de les lluites quotidianes.

Tinc un bes que per si sol no és res,
i vol ser un tot, i en l’enyor surar buscant un altre bes
i espera i  s’espera, per besar i besar-te, amor.   



dimecres, 25 de maig del 2011

COMPTE! DE PUNTETES

SI FA NO FA CERQUEM EL MATEIX, LA BESADA DEL SOL I...
ENCARA QUE NO HO SEMBLI, TOTES DUES TENIM ALES.

dimecres, 18 de maig del 2011

DONES GROGUES


Avui la tarda ha estat de color groc. No us passa que hi ha dies que els viviu de diferents colors? Bé, segurament les dones m’enteneu, els homes... potser algun també, encara que no tots.
Avui ha estat una tarda de dones, papallones, herba, camins de sorra, silencis i rialles, floretes de colors, però sobretot,  de groc i dones amb ales invisibles, dones d’aigua, dones d’aire, dones de fang, dones grogues que com el sol cada capvespre van a la posta i cada matí reneixen


diumenge, 15 de maig del 2011

CORTINES ARGENTADES


S’ha escardat el cel vessant damunt la terra cortines argentades.
El so del tro ha orquestrat melodies desafinades,       
i els llamps han incendiat la fosca amb torxes inflamades.
Ara tot reposa, la terra desprèn flaires enyorades,
de sorra i herba molla. 
El firmament s’esberla desfilant clarianes
i novament, com ha de ser, reneix l’albada
i recomença el cicle inevitable de la vida
amb una puixança renovada.

dimarts, 3 de maig del 2011


 


Caldrà que deixem adormir els  sentiments
que de un temps ençà
han estat assotats com espigues al vent.
Potser és moment ja de collir-los en un feix i
anar separant-los i ordenant-los amb seny.

dilluns, 25 d’abril del 2011

ARRELS


Just a baix, un xic cap a l’esquerra,  hi ha una gorga i puc, a ulls clucs, veure l’aigua lliscant damunt les pedres i precipitar-se, entre petits troncs i fulles, fins al llit de la riera. A la dreta, un mica més enllà, sota el pont potser, una altra de més petita murmura amb menys intensitat, però no per això atura el seu camí,  només vol trapar a la primera, créixer de cop per  minvar, no morir sinó lliscar, filtrar, regar, xopar, sobreviure i renéixer en una altra forma, color, textura, olor.
No sé identificar el cant dels ocells, perquè enganyar-nos, no distingeixo un rossinyol d’una mallerenga, però tant me fa, els tinc tan a prop que, fins i tot a ulls tancats,  sé que si volgués podria tocar-los, la imaginació, tot s’ha de dir, quan l’esperit i el cos superen certs límits, ens pot jugar alguna mala passada, però... i per què no?   
Res més, el murmuri de l’aigua, el cant dels ocells, un ventijol suau agitant les fulles dels arbres,  a la llunyania, durant un instant, ha bramat un monstre d’acer solcant el cel carregat de maletes, il·lusions, carícies, petons, llàgrimes.
Quan m’he volgut moure, abans fins i tot d’obrir els ulls,  m’he notat una mica encarcarada, una corrent elèctrica suau, agradable, m’ha recorregut el cos de dalt a baix i per un moment he pensat que m’havien crescut arrels i  que ja mai més no em podria moure del costat del riu, per sostre el cel, de parets els arbres i el trinar dels ocells com a única companyia. Poc a poc m’he aixecat, he obert els ulls,  però m’ha agradat sentir, saber, que si el meu cos hagués arrelat en la roca no m’hauria importat.
No et sàpiga greu, en el fons sóc molt feliç que sempre tornis a buscar-me.

dimarts, 19 d’abril del 2011

Sant Joan de Fàbregas (Rupit)


Sant Joan de Fàbregues és una antiga ermita documentada des de l’any 968. Es troba a 3 quilòmetres de Rupit i actualment s’ha convertit en casa de colònies. Considerada un dels millors edificis romànics de la regió. El conjunt és de finals del segle XI o principis del XII. Dos arcs torals restaurats corresponen, probablement, a un reforçament degut als terratrèmols del segle XV.  

dilluns, 18 d’abril del 2011

QUAN ET MIRO (Per la Dolo, amiga, germana)


Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.
Que fent-ho se’m despullen els neguits
i es vesteix tot l’entorn de nous colors.
Que s’escurcen les distàncies
que el temps ha anat deixant entre nosaltres
i els límits, diluïts en la mirada
s’aturen i  fan un pas enrere.
No et moguis,
no cal que cerquis els meus ulls delerosos de tu,
perquè  només vull mirar-te.
Que cap soroll no esberli la quietud que ens envolta.
Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.     
Delimitem els espais que ens separen,
i aturem el pèndul incansable que  constantment
desgrana instants, com el d’ara,
en que t’observo,
i guanyo temps,  al temps que sempre ens manca.
                                   

dissabte, 26 de març del 2011

GRÀCIES

Hi ha dies que no cal preguntar-nos per què ens sentim feliços, hi ha dies que nosaltres mateixos som la completa felicitat.

dissabte, 12 de març del 2011

PRENYADA DE SILENCI




El mirall ha emmudit
i no m’ha dibuixat cap mot,
ni una sola paraula.
El meu rostre buit, cansat
no incita a la conversa.
No ha pas canviat la imatge
és el gest,  que neix de molt endins
el que ho canvia tot.
No em reconec jo, enmig d'aquest silenci.
Allà,  dessobre l’escriptori
reposa la ploma, indolent
damunt d’un quadern
de fulls en blanc.
No paren de xerrar amb veu rovellada, 
entre elles,
totes les paraules que no he pogut escriure,
i m’han deixat ben buida, prenyada de silenci.

dissabte, 26 de febrer del 2011

AIGUA SOBRE AIGUA



Ho sabies,
sabies que si cridaves el meu nom
no hi hauria distància capaç de silenciar-lo.
Sabies que quatre lletres,
embolcallades en el silenci obscur d’un anhel mesurat,
eren només això, silenci escarxat i corsecat.
Sabies,
que si les mastegaves amb delit, a cops d’ullal,
per després escopir-les amb el desig propici,
arribarien a mi solcant els cims més alts,
travessant desèrtiques planures,
navegant damunt ones encrespades d’inhòspits oceans.
Ho sabies, i no ho vas fer.
Mentrestant jo he set, sóc, només aigua,
aigua estancada a l’espera del bé d’una pluja benèvola
capaç de convertir-me en riu,
capaç de salvar-me del llot i la foscor.
Aigua sobre aigua, envoltada d’aigua,
ànima esberlada delerosa de tu,
gronxada per un bressol d’enyor
i embolcallada tan sols
per un llenç cristal·lí teixit de tèbies llàgrimes.
Ara, que et sé covard,
fins i tot el teu nom em fa nosa.
I vull creure que només ets això,
un record que sóc capaç de soterrar
en el racó més profund de la meva memòria,
però...
En el meu afany per oblidar-te,
no faig res més que recordar-te,
i tu ho sabies, ho saps i no fas res.