dissabte, 1 de desembre del 2012

ELS ACORDS DEL VENT


 

Cauen les fulles,  captives per la suau melodia del vent
 dansant al compàs d’acords reposats.
S’ajeuen dolçament teixint una catifa de matisos daurats,
filatura perfecta, per fi el repòs i la calma anhelats.
De la terra al cel, del cel a la terra,
no tenen pressa,  només els hi cal temps per retornar.
Arriba el fred, sorprenentment m’adono, que l’he enyorat,
hi ha gent per a tot...
M’esgarrapa les galtes i m’enrogeix el nas,
amb el meu alè fa núvols de mentida que suren un instant.
Arriba el fred,  i somnio que mai no se n’ha anat.
I des d’allà,  al cim d’algun turó mig congelada
albiro l’horitzó de gebre i foc,
escolto les veus del silenci
i de vegades, fins i tot, els  responc. 
 

Els acords del vent
Novembre del 2012

dimecres, 4 d’abril del 2012

ELLA - Quan una imatge es torna paraula i una paraula sentiment.


És a l’altra banda del carrer, de fet podria ser a l’altra banda del món i tot i així jo ho sabria.
Remena dins una bossa que du penjada a l’espatlla, no crec que trobi allò que busca, seria un miracle perquè la bossa és enorme, tot i així puc percebre el seus dits palpant, obrint-se camí entre estoigs, carteres, blocs, capsetes d’ombres d’ulls, claus. Busca, sense massa entusiasme però  insistentment, espais buits, racons i raconets.
S’està allà, esperant que canviï el semàfor,  i desprèn tanta llum que tots aquells que estan  al seu costat semblen envoltats per un nimbe grisos, opac, ningú no s’adona però, potser només ho puc percebre jo.
Se m’ha acudit que no me l’havia imaginat mai, d’haver-ho fet, probablement, no hauria concebut la fesomia que ara veig, ni el posat, ni el gest. Potser, d’haver-ho fet, seria un xic més alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, de cos prim, però fibrat, no sé perquè hi he pensat ara tot d’una,  potser,  tot plegat,  és fruit de l’emoció del moment i estic equivocat, però, no crec.
Ben al contrari,  és menuda, el cabell castany clar, rinxolat, té el cos,  no sé com explicar-ho,  com una nina gran, jo ja m’entenc, és a dir, ni rossa, ni alta, ni atlètica, és, simplement ELLA.
Ha deixat de remenar dins la bossa i, jo estava equivocat, ha trobat el què buscava, una rajola de xocolata que,  suposo que com tot el que es proposa, aconsegueix desembolicar malgrat anar carregada com una burra amb la bossa gegant, una pila de llibres i un ram de margarides. Si algú més la veies tal i com la veig jo ara es detindria  el tràfic, la gent a les voreres, tots els rellotges, el món sencer s’aturaria només per mirar-la.
Sóc conscient que el semàfor no trigarà a canviar i que tots els que ara esperem pacientment sortirem disparats,  que ens creuarem,  que, segurament,  no intercanviarem ni una sola mirada, i  que, com ha de ser,  seguirem camins oposats perquè a diferencia de mi, ella, encara no ho sap.
El cor m’ha començat a bategar tant fort que per un moment he pensat que la gent que m’envolta sentiria els seus batecs, he pensat que el meu pit no tindria prou cabuda per suportar tanta emoció, i he respirat fondo, molt fondo, per fer-li  lloc, per no naufragar allà mateix, enmig de l’asfalt.
La figureta vermella del semàfor comença a parpellejar, se’m passa pel cap que és com un follet de foc a punt d’extingir-se i jo voldria que es convertís en un gegant i que  cremés per sempre, que m’incendiés. De sobte, en el últim segon, just abans de canviar de color ella em mira, ho potser m’ho ha semblat, les nostres mirades es creuen, una segon, una mil·lèsima de segon i...
La riuada de gent comença a creuar en ambdós sentits, ara no la veig, s’ha confós entre la massa grisosa que va i  ve. Jo segueixo en el mateix lloc, incapaç de moure’m, quiet, sembla com si  hagués arrelat en el terra. Sóc allà, esperant, però... esperant què?
Quan tothom ja ha creuat la veig, encara és a l’altra banda, tampoc no s’ha mogut. Em mira, la miro, em somriu i,  en fer-ho,  sento que el cor m’esclata dins el pit com una gran foguera i petites espurnes crepiten per tot el meu cos i  llavors... el semàfor canvia novament de color. 

dimarts, 3 d’abril del 2012

EL BATEC D'UN COR - JO SÓC DONANT



    
Dansa, dansa dins meu i parla’m que t’escolto
murmurem, al ritme d’un batec, desigs i anhels
que cercaré per tu els horitzons turqueses
i els capvespres rogencs que mai no has vist.

Jo seré els  teus ulls i tu,
melodia perfecta que m’acarona el pit,
genet de vida que cavalques dins meu
renaixeràs, talment com un miracle, i jo amb tu.
                                      



dimecres, 7 de març del 2012

LA BOIRA


Em segueixes, m’avances i m’envoltes
I jo... et deixo fer.

Els arbres,  inanimats espectres
es presten al teu joc.
Les meves passes llisquen
Damunt d’un llenç multicolor de fulles,
De tant en tan, el cant d’algun ocell trenca el silenci,
Transparent, humit silenci.
Si tanco els ulls, estenc la mà i escolto...
Et puc tocar.

M’aturo i trepes com una enfiladissa
Pels meus dits, pels cabells
Et penges, talment com arracades,
de les meves orelles.

Et segueixo, t’avanço, t’envolto
I tu... et deixes fer.
   
        Sentiments de llibertat en mig la boira

diumenge, 5 de febrer del 2012

DIADA DE LA CANDELERA 02.02.2012













SI LA CANDELERA PLORA 
EL FRED ÉS FORA 
SI LA CANDELERA RIU
EL FRED ÉS VIU
















Tampoc cal que ens faci una gran nevada, aquí, arran de costa, on la neu no fa gaire acte de presència, una emblanquinada ja es prou motiu de festa. Dijous, dia de la Candelera ens va nevar i a l’endemà, divendres, també, poquet, però suficient perquè petits i grans gaudíssim d’un dia, d’un paisatge diferents, per que els afeccionats a la fotografia ens llencéssim al carrer, no obstant el fred,  per captar instantànies inusuals. Jo, evidentment, no m’hi vaig poder resistir.

Tampoco es necesario que caiga una gran nevada, aquí, junto a la costa, donde la nieve escasea y hace acto de presencia muy de tanto en tanto, unos cuantos copos ya son suficiente motivo de fiesta. El jueves, día de la Candelaria nos nevó y al día siguiente, viernes, también, poquito, pero lo justo para que pequeños y grandes disfrutáramos de un día, de un paisaje diferentes, para que los aficionados a la fotografía nos lanzáramos a la calle, a pesar del frio, para captar instantáneas inusuales. Yo, evidentemente, no me pude resistir.

dilluns, 16 de gener del 2012

Hi ha cors que bateguen al mateix ritme.

Avui he tornat a pujar a Les Agudes, com tants cops, fent el mateix camí, trepitjant petjades conegudes i, no obstant això, descobrint sempre nous matisos, paisatges, colors, racons.
Avui he tornat a pujar a Les Agudes i en arribar al cim del Turó de l’Home ens ha sorprès un immens oceà de núvols, ones d’escuma blanca solcant el cel mentre, a contrapunt, un sol càlid i amable ens besava el rostre.
Avui he tornat a pujar a Les Agudes i en arribar al seu cim, seguint petjades conegudes, descobrint nous paisatges i contemplant l’immens oceà de núvols que s’estenia als nostres peus, mentre la boira creixia i s’enlairava guanyant terreny a les clarors, allà he rebut un regal inesperat, he trobat un amic i he sentit la joia de saber que hi ha cors que bateguen a l’hora. Avui, ara, fent recompte d’aquest dia que ja es fon, només puc dir una cosa, gràcies.
Hoy he vuelto a subir a Las Agudas, como tantas veces, haciendo el mismo camino, pisando huellas conocidas y, sin embargo, descubriendo siempre nuevos matices, paisajes, colores, rincones.
Hoy he vuelto a subir a Las Agudas y al llegar a la cumbre del Turó de l'Home, nos ha sorprendido un inmenso océano de nubes, olas de espuma blanca surcando el cielo mientras, a contrapunto, un sol cálido y amable nos besaba el rostro.
Hoy he vuelto a subir a Las Agudas y al llegar a su cumbre, siguiendo huellas conocidas, descubriendo nuevos paisajes y contemplando el inmenso océano de nubes que se extendía a nuestros pies, mientras la niebla crecía y se elevaba ganando terreno a las luces, allí he recibido un regalo inesperado, he encontrado un amigo y he sentido la alegria de saber que hay corazones que laten a un mismo son. Hoy, ahora, haciendo recuento de este día que ya se funde, sólo puedo decir una cosa, gracias.

dijous, 12 de gener del 2012

No aprendràs mai!


No aprendràs mai! Això m’ho deia sempre la meva mare. És estranya  la relació que tenim alguns de nosaltres amb les nostres mares, quan hi són  pensem que gaire bé tots els comentaris que ens fan són carques, pesats, etc. etc. i quan no hi són, és a dir,  quan malauradament ja han mort, com és el cas, pensem que... Quanta raó tenia la meva mare! Recoi, no sé per què m’ha vingut al cap això ara, deu ser cosa de l’edat.
Ahir, sense anar més lluny, caminant per corriols, pujant cims,  respirant alenades de vida a cor ple, amb els ulls molt oberts i l’esperit encès,  estat d’ànim que m’acompanya sempre que gaudeixo plenament de la natura. Ahir, que mirava de lluny però  també de molt a prop, perquè de vegades els espais oberts ens poden distreure i sovint mirem tant enllà, que ja compensa, però  no veiem el que tenim a un pam del nas, o sigui, molt a prop, que a cops compensa més. És ben bé un aprenentatge això de saber mirar, recordo que quan vaig començar a practicar senderisme, activitat sense la qual ara mateix dubto molt que pugues viure, al menys en plau i plenitud  amb mi mateixa, era tant gran el meu afany d’absorbir tota la bellesa, cada racó, cada paisatge, que de moment se’m va passar d’observar el que m’envoltava en les distàncies curtes, ara no, he aprés a mirar aquí, a un pam, i enllà, a kilòmetres.
Mirava doncs mentre feia camí,  cada fulla que lluïa diferent, cada arbust pinzellat de colors atraients, les pedres de formes capritxoses, les ombres que projectava el sol entre els arbres gegantins i de sobte... una petita meravella, un roser silvestre,  que tot i que no tenia cap flor era preciós pel què havia estat, pel que tornaria a ser.
Ja em veus a mi, i per què no? Si es vesteix de punxes,  punxes ens endurem per sempre en el record. M’acosto, avanço, m’esgarrinxo una cama, que no decaigui, jo a la meva, ho fotografio les punxes a tres centímetres o si no,  res de res. Decanto una branca entremaliada que m’impedia l’enquadrament perfecte i... em clavo una punxa al dit. Guauuuuuuuu! Quin mal. I què es fa en aquests casos? Llepar-se el dit, assaborir la sang, dolça i calenta, esperar que passin les fiblades que, sí o sí, et castiguen el pobre dit ferit i... enfocar, calibrar i tirar la foto a tres centímetres. Si senyor, ho dubtava algú?
Ja m’ho deia la meva mare, no aprendràs mai, tossuda que ets un coi de tossuda, però...
També em deia que si caus t’has d’aixecar i seguir caminant, no obstant que el cos et defalleixi, que les ferides es curen i  el dolor passa,  però l’amor que l’ha produït sempre, sempre resta en el fons del nostre cor.