dimecres, 29 de desembre del 2010

TARDA DE NADAL


Ahir a la tarda estava feta pols, els dies de festes ja ho tenen  això, et passes un munt d’hores a la cuina, procures tenir la casa ben endreçada, que no hi  falti cap detall, total que treballes tres vegades més del que és habitual. Havent dinat la tertúlia s’allarga fins a mitja tarda, com ha de ser, i arriba el moment en què tots els que han compartit la diada marxen i toca rentar plats i endreçar la cuina. En acabar et deixes caure flonjament en el sofà i  és llavors quan dius: Oh, que bé, vaig a mirar una mica la tele. Mentida,el que fas és endormiscar-te, caure en un son de dorm i vetlla flonjo i suau, mentre “veus” la peli a trossos, però tant li fa  perquè ja l’has vist dues-centes vegades, així que encara que intermitentment, no perds el fil i, el que és més important, aconsegueixes veure el final, que sol ser el petó, què més es pot demanar?
Les llumetes que adornen l’arbre, comprades al “xinos”, que,  per molt que diguem que se’ns estan foten de viu en viu, no sé que carai tenen aquesta gent que tots acabem anant-t’hi a comprar alguna cosa, pampalluguegen frenèticament, les espelmes cremen i allà en la semi penombra del menjador mentre mires una peli a trossos el teu marit, company, amant, se t’acosta i s’ajeu al teu costat, es recargola entre un garbuix de mantes i coixins i, inevitablement, encara que no hagi treballat ni una quarta part que tu, s’adorm. Malgrat la incomoditat, perquè segurament ronca i a més t’està clavant el colze a les costelles, t’adones que sí, que avui és Nadal, i el fet no es deu al carregós dinar, ni als regals, ni a les espelmes o les llumetes de tres euros, ni al cava, és Nadal perquè tens a prop teu qui més t’estimes, car que hi ha vegades que t’agradaria poder-lo  tornar com un regal que ens va petit o simplement tenim repetit, però no ho fas és clar,  segurament perquè com jo ahir a la tarda t’agrada saber que les veritables festes no les marquen les dates en un calendari sinó la gent que ens envolta,  a la qual estimem i sabem que ens estimen.

PARLAVES DE TRISTESA

Em parlaves de tristesa, te’n recordes?
Em deies que tota tu traspuaves tristor
Per un amor que havies perdut
Per un bes que els teus llavis
no tornarien mai més a assaborir.
Com es pot perdre allò que mai no s’ha posseït? 
I jo et deia que un dia en faries una festa
D’aquesta tristesa tan fonda
Perquè la teva boca beuria d’altres boques
I les teves mans descobririen un món de noves pells.
Fins i tot la pena més fosca, a recer d’una altra pena
Pot trobar el camí de la llum.
Llavors no ho vas entendre.
Avui, miraves com la fúria desfermada del vent
Agitava violentament els arbres tardorencs,
els despullava de les fulles daurades que fins ara els feien companyia.
Voleiaven al seu voltant, resistint-se a caure,
A perdre la seguretat d’aquell que els sostenia,
Lentament, sense volta enrere fins ajeure’s al terra amarat de pluja.
I en un murmuri t’he sentit dir: Quina tristesa.
I he sabut que avui m’has entès.


dimarts, 21 de desembre del 2010

No he marxat només he navegat una mica

La meva mare ja m'ho deia, no es poden fer massa coses a l'hora, l'una o l'altra no surten bé, però jo...Aixx! No aprendre mai. He navegat, vaig hissar veles en un altre blog, ANNATOTFOTOS, i ja se sap, aquest l'he mig abandonat. Però jo torno, sempre torno.

dijous, 16 de desembre del 2010

dimarts, 14 de desembre del 2010

ALBADA

per abismals planures solcades d’ombres.
Fosca nit,  perpètuament vençuda,
extasiada  pels embats encisers
d’una sublim bellesa.
Grimpen les boires,
submisament es lliuren
al quotidià miracle de l’albada.
De bell nou,  el cel, qual llenç immaculat
es rendeix dòcilment al bes de les clarors.
Cada matí, hi ha un instant precís, preciós 
en què tot és possible,
mentre la llum s’obre pas en la foscor
i genets esgrimint dagues de foc
encenen fanals al nou dia, i neix l’albada.

PASSIÓ PER LA FOTOGRAFIA (clica x veure la galeria)

AIGUA


Llisques, gronxada en el teu bressol de pedres,  i al teu pas s’enlairen melodies que es cargolen en la molsa.
Llisques, i no puc deixar de mirar-te, i robar-te amb cada instantània  que prenc una mica de la teva màgia, gelosa de tu, captiva de tu, sotmesa a tu.   

dimarts, 30 de novembre del 2010

Marxaràs


Marxaràs,  i en dir-nos adéu voldré gravar
els teus ulls per sempre en la memòria,
per resguardar la pau, per no oblidar la llum,
la calidesa de la teva mirada, tan profunda, tan propera.
Marxaràs a explorar nous paisatges, a cercar nous camins,
mentre aquí, empesos per la costum,
sotmesos a l’esclavatge quotidià,
sobreviurem envoltats pels negres murs de ciment
i els vidres gelats dels que ara fugues tu.
Sorgiran entre nosaltres laberints de distància,
despietada llunyania que ens clavarà les ungles,
més enllà de l’estança del cor.
I em preguntaré, quan fuig en l’horitzó de la son tota consciència,
i reposen les ombres més obscures de l’ànima,
silenci d’alfabets, acaronats per la quietud més dolça.
Per quin país viatges?  
Quins anhels silencies quan la llum de l’albada
s’arrossega mandrosa desfilant clarianes,
retorn inevitable del pelegrinatge
pels camins imaginaris de les falses quimeres?
Navegarem en oceans de silenci que intentarem omplir
amb cartes i postals, que anirem desgranant
mentre el pèndul incansable del temps no atura el seu camí.
Si pogués, et diria que et quedessis amb mi,
i  a canvi,  t’ho donaria tot,
però tot,  per tu, avui és poca cosa.
Marxaràs, i per a mi,  tot serà preservar com un tresor
els teus ulls quan em miren, com ara,
emplenant el buit de la incertesa
acaronant el neguit i bressolant la por.  

29.11.2010 VISCA EL BARÇA 5-0

dissabte, 27 de novembre del 2010

ELS GEGANTS DE PINEDA DE MAR

FINESTRES ARGENTADES


On estaria millor que aquí, albirant finestres argentades?
Aixopluc de la fúria desfermada d’una tarda de tempesta desplaent?
Em plau la calidesa que m’envolta
i que es desprèn d’un indret que m’embolcalla,
dels racons que conec,
dels llibres alineats en els prestatges
carregats de paraules que reposen entre lívids llençols.
Ara,  em miro el finestral,
aquarel·la grisona esquitxada de perles argentades que s’obren camí
empenyent-se  les unes a les altres, on es pensen que van?
I sé que no hi ha un altre lloc millor en el món on fer-hi estada,
aixopluc potser de jo mateixa, i de tu, aixopluc de tot.

PARÍS MON AMOUR (Clica x veure galeria)

No és veritat que París sigui la ciutat de l'amor, totes les ciutats del món ho són sempre que anem amb la persona adequada, el que sí que és cert és que París alimenta l'amor de tot aquell que el visita, el fa sentir especial, únic, i per això ens trasbalsa i mai, mai, no es pot oblidar.

CASTELLS, PATRIMONI IMMATERIAL DE LA HUMANITAT


JA ERA HORA!!!

divendres, 26 de novembre del 2010

Fragment de: Èrem pols i en pols...


La vida i la mort van de la mà, és estrany que la gent no s'adoni que aquesta és l'única veritat, no cal amoïnar-s'hi, no cal tenir por, és així, irremeiablement. La vida,  a cada passa,  s'apropa a la mort, per això l'una no és res sense l'altra. Per què doncs la immensa majoria  s'entossudeix,  atès als seus actes,  a creure's immortal?  No és el meu cas, la mort m'ha rondat des de sempre, la sé tan propera que ja m'hi he avingut i no em fa cap nosa; he estat jo qui l'ha anat a trobar més d'un cop,  però ella sempre m'ha defugit, no li agrada  jugar amb perdedors, massa fàcil suposo. Avui és diferent, la tinc davant, olora a crisantems, a suor i  a llàgrimes. És  curiós,  tants cops que he plorat en el decurs de la meva vida i  mai no havia percebut l'olor de les llàgrimes, i ara ho sé, només les que es vessen en un funeral tenen aquesta regalia.
Des d'on estic veig tothom, és un lloc privilegiat, un espai superior des de on puc abastar cada moviment, cada gest, cada murmuri, fins i tot puc percebre els sentiments, les emocions que sacsegen a tots i cadascun dels que, deixant de banda les seves obligacions,  avui s’han aplegat per poder assistit a aquest sepeli.
A l'església fa molta calor, a més, hi ha tanta gent que han hagut d'obrir les portalades de bat a bat en un intent frustrat de que hi entres un xic d’aire fresc. És estrany, normalment a les esglésies s’hi sol estar fresc, però avui la xafogor és insuportable i s’ha ensenyorit de tot l’indret.  Jo en canvi tinc molt fred, mai no n'havia sentit tant, és com si tingués la sang gebrada.