No
aprendràs mai! Això m’ho deia sempre la meva mare. És estranya la relació que tenim alguns de nosaltres amb
les nostres mares, quan hi són pensem que
gaire bé tots els comentaris que ens fan són carques, pesats, etc. etc. i quan
no hi són, és a dir, quan malauradament
ja han mort, com és el cas, pensem que... Quanta raó tenia la meva mare! Recoi,
no sé per què m’ha vingut al cap això ara, deu ser cosa de l’edat.
Ahir,
sense anar més lluny, caminant per corriols, pujant cims, respirant alenades de vida a cor ple, amb els
ulls molt oberts i l’esperit encès,
estat d’ànim que m’acompanya sempre que gaudeixo plenament de la natura.
Ahir, que mirava de lluny però també de molt
a prop, perquè de vegades els espais oberts ens poden distreure i sovint mirem
tant enllà, que ja compensa, però no
veiem el que tenim a un pam del nas, o sigui, molt a prop, que a cops compensa
més. És ben bé un aprenentatge això de saber mirar, recordo que quan vaig
començar a practicar senderisme, activitat sense la qual ara mateix dubto molt
que pugues viure, al menys en plau i plenitud
amb mi mateixa, era tant gran el meu afany d’absorbir tota la bellesa,
cada racó, cada paisatge, que de moment se’m va passar d’observar el que
m’envoltava en les distàncies curtes, ara no, he aprés a mirar aquí, a un pam,
i enllà, a kilòmetres.
Mirava
doncs mentre feia camí, cada fulla que
lluïa diferent, cada arbust pinzellat de colors atraients, les pedres de formes
capritxoses, les ombres que projectava el sol entre els arbres gegantins i de
sobte... una petita meravella, un roser silvestre, que tot i que no tenia cap flor era preciós
pel què havia estat, pel que tornaria a ser.
Ja
em veus a mi, i per què no? Si es vesteix de punxes, punxes ens endurem per sempre en el record.
M’acosto, avanço, m’esgarrinxo una cama, que no decaigui, jo a la meva, ho fotografio
les punxes a tres centímetres o si no, res
de res. Decanto una branca entremaliada que m’impedia l’enquadrament perfecte
i... em clavo una punxa al dit. Guauuuuuuuu! Quin mal. I què es fa en aquests
casos? Llepar-se el dit, assaborir la sang, dolça i calenta, esperar que passin
les fiblades que, sí o sí, et castiguen el pobre dit ferit i... enfocar, calibrar
i tirar la foto a tres centímetres. Si senyor, ho dubtava algú?
Ja
m’ho deia la meva mare, no aprendràs mai, tossuda que ets un coi de tossuda,
però...
També
em deia que si caus t’has d’aixecar i seguir caminant, no obstant que el cos et
defalleixi, que les ferides es curen i el
dolor passa, però l’amor que l’ha produït
sempre, sempre resta en el fons del nostre cor.
