AIGUA SOBRE AIGUA

Ho sabies,

sabies que si cridaves el meu nom

no hi hauria distància capaç de silenciar-lo.

Sabies que quatre lletres,

embolcallades en el silenci obscur d’un anhel mesurat,

eren només això, silenci escarxat i corsecat.

Sabies,

que si les mastegaves amb delit, a cops d’ullal,

per després escopir-les amb el desig propici,

arribarien a mi solcant els cims més alts,

travessant desèrtiques planures,

navegant damunt ones encrespades d’inhòspits oceans.

Ho sabies, i no ho vas fer.

Mentrestant jo he set, sóc, només aigua,

aigua estancada a l’espera del bé d’una pluja benèvola

capaç de convertir-me en riu,

capaç de salvar-me del llot i la foscor.

Aigua sobre aigua, envoltada d’aigua,

ànima esberlada delerosa de tu,

gronxada per un bressol d’enyor

i embolcallada tan sols

per un llenç cristal·lí teixit de tèbies llàgrimes.

Ara, que et sé covard,

fins i tot el teu nom em fa nosa.

I vull creure que només ets això,

un record que sóc capaç de soterrar

en el racó més profund de la meva memòria,

però...

En el meu afany per oblidar-te,

no faig res més que recordar-te,

i tu ho sabies, ho saps i no fas res.