dissabte, 26 de febrer de 2011

AIGUA SOBRE AIGUA



Ho sabies,
sabies que si cridaves el meu nom
no hi hauria distància capaç de silenciar-lo.
Sabies que quatre lletres,
embolcallades en el silenci obscur d’un anhel mesurat,
eren només això, silenci escarxat i corsecat.
Sabies,
que si les mastegaves amb delit, a cops d’ullal,
per després escopir-les amb el desig propici,
arribarien a mi solcant els cims més alts,
travessant desèrtiques planures,
navegant damunt ones encrespades d’inhòspits oceans.
Ho sabies, i no ho vas fer.
Mentrestant jo he set, sóc, només aigua,
aigua estancada a l’espera del bé d’una pluja benèvola
capaç de convertir-me en riu,
capaç de salvar-me del llot i la foscor.
Aigua sobre aigua, envoltada d’aigua,
ànima esberlada delerosa de tu,
gronxada per un bressol d’enyor
i embolcallada tan sols
per un llenç cristal·lí teixit de tèbies llàgrimes.
Ara, que et sé covard,
fins i tot el teu nom em fa nosa.
I vull creure que només ets això,
un record que sóc capaç de soterrar
en el racó més profund de la meva memòria,
però...
En el meu afany per oblidar-te,
no faig res més que recordar-te,
i tu ho sabies, ho saps i no fas res. 

1 comentari:

Roigbalterra ha dit...

Anna, esta poesía es muy bella y profunda.
Te felicito.