dijous, 12 de gener de 2012

No aprendràs mai!


No aprendràs mai! Això m’ho deia sempre la meva mare. És estranya  la relació que tenim alguns de nosaltres amb les nostres mares, quan hi són  pensem que gaire bé tots els comentaris que ens fan són carques, pesats, etc. etc. i quan no hi són, és a dir,  quan malauradament ja han mort, com és el cas, pensem que... Quanta raó tenia la meva mare! Recoi, no sé per què m’ha vingut al cap això ara, deu ser cosa de l’edat.
Ahir, sense anar més lluny, caminant per corriols, pujant cims,  respirant alenades de vida a cor ple, amb els ulls molt oberts i l’esperit encès,  estat d’ànim que m’acompanya sempre que gaudeixo plenament de la natura. Ahir, que mirava de lluny però  també de molt a prop, perquè de vegades els espais oberts ens poden distreure i sovint mirem tant enllà, que ja compensa, però  no veiem el que tenim a un pam del nas, o sigui, molt a prop, que a cops compensa més. És ben bé un aprenentatge això de saber mirar, recordo que quan vaig començar a practicar senderisme, activitat sense la qual ara mateix dubto molt que pugues viure, al menys en plau i plenitud  amb mi mateixa, era tant gran el meu afany d’absorbir tota la bellesa, cada racó, cada paisatge, que de moment se’m va passar d’observar el que m’envoltava en les distàncies curtes, ara no, he aprés a mirar aquí, a un pam, i enllà, a kilòmetres.
Mirava doncs mentre feia camí,  cada fulla que lluïa diferent, cada arbust pinzellat de colors atraients, les pedres de formes capritxoses, les ombres que projectava el sol entre els arbres gegantins i de sobte... una petita meravella, un roser silvestre,  que tot i que no tenia cap flor era preciós pel què havia estat, pel que tornaria a ser.
Ja em veus a mi, i per què no? Si es vesteix de punxes,  punxes ens endurem per sempre en el record. M’acosto, avanço, m’esgarrinxo una cama, que no decaigui, jo a la meva, ho fotografio les punxes a tres centímetres o si no,  res de res. Decanto una branca entremaliada que m’impedia l’enquadrament perfecte i... em clavo una punxa al dit. Guauuuuuuuu! Quin mal. I què es fa en aquests casos? Llepar-se el dit, assaborir la sang, dolça i calenta, esperar que passin les fiblades que, sí o sí, et castiguen el pobre dit ferit i... enfocar, calibrar i tirar la foto a tres centímetres. Si senyor, ho dubtava algú?
Ja m’ho deia la meva mare, no aprendràs mai, tossuda que ets un coi de tossuda, però...
També em deia que si caus t’has d’aixecar i seguir caminant, no obstant que el cos et defalleixi, que les ferides es curen i  el dolor passa,  però l’amor que l’ha produït sempre, sempre resta en el fons del nostre cor.

4 comentaris:

Salomé Guadalupe Ingelmo ha dit...

Pues sí, querida Anna, ya que todos hemos de perecer un día, que ese día nos pille de pie, caminando. Besos lenitivos sobre ese dedo.

mrfantasy ha dit...

Ciao cara Anna,anche io,oggi ho fotografato le spine di rosa,abbiamo avuto la miasma idea.......come stai? E' molto che non ti si sente......occupata con la scrittura?
Ok,spero che tu stia bene,ti auguro una buona continuazione,,un abbraccio,ciao
Gaetano

Roigbalterra ha dit...

Buen relato Anna, que cierto lo que decía tu madre, quien pudiese volver atrás.
Por cierto también debía haberte sonado la última foto (es Peratallada).
Una abraçada y que sigáis bien.

Ramon Roura (rnyeua) ha dit...

Molta raó amb poques paraules.