dimecres, 4 de desembre de 2013

DE CONVERSES EN CLAU 2013268




La teva pell va fer massa preguntes
i els meus dits, inexperts, no van saber respondre.
Hauria estat més senzill establir un diàleg de silencis
i avançar, pam a pam, defugint el parany de les paraules.

Ignorant, vaig creure que la carn era el miracle,
el bes l’únic camí,
 i les carícies
la salvació atzarosa.
Que el teu ventre era llar perfecta,
recer d’avui, repòs per demà, caliu per sempre.   

Que els teus pits serien el pa de cada dia
els teus braços els rems que em durien a port
i els teus racons l’espai tebi on habitar i morir.

Vaig somniar que somniava
que tu eres el meu despertar,
que més enllà de la teva nuesa
no hi havia distàncies fins a cap horitzó.

Vaig somniar que somniava amb tu
i tu...mentrestant, qui sap en què somniaves.

1 comentari:

Andrés Sánchez Soto ha dit...

¿Cómo estas, amiga Ana?

Al igual que a otr@s amig@s y aunque sea repetitivo, quiero pedirte disculpas por haber mantenido apartado durante un tiempo de los blogs, por cuestiones que explico en mis últimas publicaciones.

Tras lo dicho, ahora regreso con la ilusión propia que me aporta mi pasión por la fotografía, literatura, blog de opinión y el placer que supones poder disfrutar de nuevo con las extraordinarias publicaciones que nos regalas a través de tu espacio.

Bellas tus publicaciones, bello poema...

Gracias amiga, un fuerte abrazo y hasta muy pronto…..