És a l’altra banda del carrer,
de fet podria ser a l’altra banda del món i tot i així jo ho sabria.
Remena dins una bossa que du
penjada a l’espatlla, no crec que trobi allò que busca, seria un miracle perquè
la bossa és enorme, tot i així puc percebre el seus dits palpant, obrint-se
camí entre estoigs, carteres, blocs, capsetes d’ombres d’ulls, claus. Busca, sense
massa entusiasme però insistentment, espais
buits, racons i raconets.
S’està allà, esperant que canviï
el semàfor, i desprèn tanta llum que tots
aquells que estan al seu costat semblen
envoltats per un nimbe grisos, opac, ningú no s’adona però, potser només ho puc
percebre jo.
Se m’ha acudit que no me l’havia
imaginat mai, d’haver-ho fet, probablement, no hauria concebut la fesomia que
ara veig, ni el posat, ni el gest. Potser, d’haver-ho fet, seria un xic més
alta, rossa, amb els cabells llargs i llisos, de cos prim, però fibrat, no sé
perquè hi he pensat ara tot d’una, potser, tot plegat, és fruit de l’emoció del moment i estic
equivocat, però, no crec.
Ben al contrari, és menuda, el cabell castany clar, rinxolat,
té el cos, no sé com explicar-ho, com una nina gran, jo ja m’entenc, és a dir,
ni rossa, ni alta, ni atlètica, és, simplement ELLA.
Ha deixat de remenar dins la
bossa i, jo estava equivocat, ha trobat el què buscava, una rajola de xocolata
que, suposo que com tot el que es
proposa, aconsegueix desembolicar malgrat anar carregada com una burra amb la
bossa gegant, una pila de llibres i un ram de margarides. Si algú més la veies
tal i com la veig jo ara es detindria el
tràfic, la gent a les voreres, tots els rellotges, el món sencer s’aturaria
només per mirar-la.
Sóc conscient que el semàfor no
trigarà a canviar i que tots els que ara esperem pacientment sortirem
disparats, que ens creuarem, que, segurament, no intercanviarem ni una sola mirada, i que, com ha de ser, seguirem camins oposats perquè a diferencia de
mi, ella, encara no ho sap.
El cor m’ha començat a bategar
tant fort que per un moment he pensat que la gent que m’envolta sentiria els seus
batecs, he pensat que el meu pit no tindria prou cabuda per suportar tanta
emoció, i he respirat fondo, molt fondo, per fer-li lloc, per no naufragar allà mateix, enmig de
l’asfalt.
La figureta vermella del semàfor
comença a parpellejar, se’m passa pel cap que és com un follet de foc a punt
d’extingir-se i jo voldria que es convertís en un gegant i que cremés per sempre, que m’incendiés. De sobte,
en el últim segon, just abans de canviar de color ella em mira, ho potser m’ho
ha semblat, les nostres mirades es creuen, una segon, una mil·lèsima de segon i...
La riuada de gent comença a
creuar en ambdós sentits, ara no la veig, s’ha confós entre la massa grisosa
que va i ve. Jo segueixo en el mateix lloc,
incapaç de moure’m, quiet, sembla com si hagués arrelat en el terra. Sóc allà,
esperant, però... esperant què?
Quan tothom ja ha creuat la
veig, encara és a l’altra banda, tampoc no s’ha mogut. Em mira, la miro, em
somriu i, en fer-ho, sento que el cor m’esclata dins el pit com
una gran foguera i petites espurnes crepiten per tot el meu cos i llavors... el semàfor canvia novament de
color.
