REGALA'M FLORS

Sí, regala'm flors, suspeses de les branques dels arbres, en els vorals dels camins, enmig de prades d'herba verda, dalt dels cims o en les planes assolellades, flors de tots els colors. Sí, regala'm totes les flors que pugui veure i olorar però que no hagi de veure com es marceixen dins un gerro, tancades entre quatre parets.

AIGUA I SORRA

Durant un instant vaig voler ser sorra, o roca,  per poder-me quedar per sempre a prop del mar, però em vares cridar tu, vida meva, amb un nom de dona, el meu nom, i vaig pensar, potser més endavant...  

ESCOLA DE VOL

QUI SURT PRIMER ??

LA BELLESA DE LES COSES MÉS PETITES

Aquest matí he pujat a la muntanya. Encara no estic bé del tot però necessitava desesperadament prendre contacte amb la natura i penjar-me la meva Canon al coll per, a través del seu objectiu, endur-me  un xic de tot el que he vist i gaudit a casa. La muntanya, al menys aquí a Pineda, no està en el seu millor moment en aquesta època de l’any, però sempre hi ha quelcom per omplir-nos els ulls, per asserenar-nos, per motivar-nos a seguir endavant, la muntanya ens crida i, aquells que escoltem el seu crit, l’anem a trobar.

 

S’HAN D’ESCOLTAR ELS SENYALS

Fa dies que vaig una mica perduda.  Des d’un matí en què, ja em diràs tu per quins setze ous, se’m va acudir aixecar un caixa que pesava més del que jo m’esperava i... Catacrac! Pinçament de lumbars amb totes les de la llei, o sigui, amb molt mala hòstia. Total, que m’he passat una setmana caminant com el Mazinger Z, sense poder-me a penes ajupir, amb la manta elèctrica enganxada als ronyons tot els sant dia, és a dir, feta una merda. Jo, que estic acostumada a no parar quieta, aquestes, diguem-ne,  “etapes de la vida” en que forçosament no em puc moure com voldria, em marquen molt. D’una banda em fan adonar de com n’és de fràgil el cos humà, que el destí de cadascun és capriciós i que no ens hem de refiar, i sobretot, que hem de parar atenció i escoltar els senyals que se’ns envien,  si jo ho hagués fet “otro gallo me cantaria”, com deia la meva mare,  i per l’altra,  que la vida és massa curta per perdre-la, si no és, evidentment, perquè no podem fer altra cosa, ajaguts en un sofà, enterbolint-nos els sentits veient programes televisius absurds, grollers i sense cap mena de contingut, o sigui, sense fer res, per tant, ens cal, em cal, matinar per poder passejar prop del mar i veure sortir el sol, abrigar-me fins a les orelles i pujar el cim més alt per sentir la gelor del fred que en filtrar-se’m pel racons se’m barreja amb la sang i es torna foc, omplir-me els ulls de verd, abraçar-me als arbres, escoltar els cant dels ocells i la melodia de l’aigua lliscar entre les pedres i... estic enyorada, se’m nota molt, oi? Prometo escoltar els senyals, faré tot el possible per seguir-los i no anar contra corrent, vull retrobar l’altre jo perquè  aquest d’ara no el reconec.