divendres, 7 de gener del 2011

EL JOC DEL TEMPS



Cada dia em proposo reorganitzar la meva vida.
Em repeteixo una i mil vegades
Ara que puc...
Ensinistraré el temps i me’l faré a mida
si he pogut arribar fins aquí, seré capaç.

Cada dia em proposo tornar-me a enamorar,
d’un ocell, de la lluna, d’un tros de cel rogenc,
conec la sensació,
el neguit, el goig, fins i tot la follia
si un dia vaig levitar entre el cel i l’infern
per què no ara... novament.

Cada dia em proposo descobrir en el mirall
una espurna de foc dansant en els meus ulls
un gest o un somrís per poder reconèixer
aquell antic posat que m’empenyia.
Però el pas del temps, tot ho canvia.

Maleït lladre que mai torna allò que ens roba
benèvol, pacient i mentider alhora,
per què sempre ens murmura a cau d’orella
que el tenim a les mans mentre ens pren la penyora.


Cada dia em repeteixo,  sí que el podré enxampar  
i el temps fa una ganyota i no s’hi avé a jugar.