Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.
Que fent-ho se’m despullen els neguits
i es vesteix tot l’entorn de nous colors.
Que s’escurcen les distàncies
que el temps ha anat deixant entre nosaltres
i els límits, diluïts en la mirada
s’aturen i fan un pas enrere.
No et moguis,
no cal que cerquis els meus ulls delerosos de tu,
perquè només vull mirar-te.
Que cap soroll no esberli la quietud que ens envolta.
Queda’t on ets, només un instant més,
i deixa que t’observi.
Delimitem els espais que ens separen,
i aturem el pèndul incansable que constantment
desgrana instants, com el d’ara,
en que t’observo,
i guanyo temps, al temps que sempre ens manca.
2 comentaris:
Hermoso, todo un ejemplo.
Saludos
Gràcias Roig, me siento muy afortunada ya que la vida me ha regalado un de los bienes más preciados que puede tener el ser humano: BUENOS AMIGOS. Algunos más que una "manita", no llegan a las dos,para los tiempos que corren ya son muchos. No crees?
Muak!
Publica un comentari a l'entrada