Em parlaves de tristesa, te’n recordes?
Em deies que tota tu traspuaves tristor
Per un amor que havies perdut
Per un bes que els teus llavis
no tornarien mai més a assaborir.
Com es pot perdre allò que mai no s’ha posseït?
I jo et deia que un dia en faries una festa
D’aquesta tristesa tan fonda
Perquè la teva boca beuria d’altres boques
I les teves mans descobririen un món de noves pells.
Fins i tot la pena més fosca, a recer d’una altra pena
Pot trobar el camí de la llum.
Llavors no ho vas entendre.
Avui, miraves com la fúria desfermada del vent
Agitava violentament els arbres tardorencs,
els despullava de les fulles daurades que fins ara els feien companyia.
Voleiaven al seu voltant, resistint-se a caure,
A perdre la seguretat d’aquell que els sostenia,
Lentament, sense volta enrere fins ajeure’s al terra amarat de pluja.
I en un murmuri t’he sentit dir: Quina tristesa.
I he sabut que avui m’has entès.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada