SPICA

SPICA

M’ho he rumiat molt i al final he decidit marxar a Spica.

Encara no sé ben bé com ho faré, aquest tipus de viatges fan de mal projectar.

El que sí sé és que n’estic ben farta de la terra, això ja no és el que era, ni de bon tros.

Aquí està tot podrit, i el pitjor de tot és que tothom ho sap i ningú no fa res.

Fins ara, això pensava jo, havia trobat un lloc, un racó inventat i fet a mida, com un porxo on està aixopluc, lluny de perills i radiacions adverses. Però ja se sap, aquesta mena d’indrets, i més si són inventats, tenen els dies comptats. D’entrada sí, semblen una gran cosa, però a la llarga t’adones que no són més que un projecta abocat al fracàs, just, com si diguéssim, una excusa covard per sortir temporalment del pas.

Em sento fora de lloc, perduda, aïllada, ja no sé ni qui sóc. Em miro al mirall i el que hi veig no sóc pas jo, bé, sí que sé que sóc jo, però no em reconec. 

Està tot tant tarat que si ens aturéssim i ho penséssim un xic ens moriríem de por, però és clar, qui està disposat a admetre que té por? Si tots som una colla de valents que traiem pit i parem l’altre galta cada cop que ens bufetegen sense raó.

Dels vint i tres cromosomes que ens pertoquen a cadascun dels humans més de la meitat estan deteriorats, alguns estan “tocats” i la resta, els que encara estan sans, que són poquets, per molt que s’hi esforcin han perdut la batalla, aquests, pobrissons, tenen just en el nucli gravada a foc la data de caducitat, com els iogurts.

La terra és un maleït  forat negre, el IC 10 X-1 al seu costat és com un cul d’ampolla.

Total que foto el camp.

He sentit a dir que per viatjar a més de 200 anys llum del sistema solar, i jo vaig més enllà, et fiquen dins d’una màquina que et desintegra tota, quedes, si fa no fa, com el polsim que es desprèn de les boles de Nadal quan guarnim l’arbre. Després, quan arribes a lloc, en el meu cas a Spica, es veu que et recomponen peça a peça,  a saber si estan preparats per fer-ho bé.  Sigui com sigui, tant me fa, qualsevol cosa serà millor que veure com a aquest món se’l menja  poc a poc el càncer de la intolerància, la falsedat, la mentida, la covardia i la por consentida.

Doncs bé, a reveure a tots, i si algú es decideix, ja sap on trobar-me.

8/Agost/2008