DEL 28 AL 30

He fet una cosa horrible,

t’he dit una MENTIDA.

Potser aquesta no és la paraula justa

per definir la meva manera d’actuar,

diguem-ne, que no t’he dit tota la VERITAT.

T’he enganyat,

i encara no sé ben bé per què ho he fet,

ORGULL, VERGONYA, EGO, que sé jo!

Qualsevol definició li escau a una mentida.

La meva, tot i que no té connotacions malicioses,

ho sé, no té excusa.

Avui, que busco una DISCULPA

més o menys adient que em justifiqui,

m’adono que les mentides tenen cames

i que tant bon punt ens surten per la boca

inicien el seu propi camí,

llavors se’ns fa molt difícil perseguir-les.

Les volem enxampar, però no sé com s’ho fan

que sempre ens deixen una passa enrere.     

Quantes vegades l’he tingut a la punta de la llengua,

segura i decidida a desemmascarar-la,

però la mentida se’m fa una bola dins la boca,

i tot i que costa d’empassar va coll avall

sense que la pugui aturar en el seu descens.

T’he enganyat, t’he dit una mentida,

i tot i sabent que un dia

t’acabaré explicant el meu pecat

i tu em perdonaràs, et volia dir avui

que no te fiïs de ningú,

perquè fins i tot jo que T’ESTIMO

he estat capaç de dir-te una mentida.