dijous, 25 de novembre de 2010

DEL 28 AL 30


He fet una cosa horrible,
t’he dit una MENTIDA.
Potser aquesta no és la paraula justa
per definir la meva manera d’actuar,
diguem-ne, que no t’he dit tota la VERITAT.
T’he enganyat,
i encara no sé ben bé per què ho he fet,
ORGULL, VERGONYA, EGO, que sé jo!
Qualsevol definició li escau a una mentida.
La meva, tot i que no té connotacions malicioses,
ho sé, no té excusa.
Avui, que busco una DISCULPA
més o menys adient que em justifiqui,
m’adono que les mentides tenen cames
i que tant bon punt ens surten per la boca
inicien el seu propi camí,
llavors se’ns fa molt difícil perseguir-les.
Les volem enxampar, però no sé com s’ho fan
que sempre ens deixen una passa enrere.     
Quantes vegades l’he tingut a la punta de la llengua,
segura i decidida a desemmascarar-la,
però la mentida se’m fa una bola dins la boca,
i tot i que costa d’empassar va coll avall
sense que la pugui aturar en el seu descens.
T’he enganyat, t’he dit una mentida,
i tot i sabent que un dia
t’acabaré explicant el meu pecat
i tu em perdonaràs, et volia dir avui
que no te fiïs de ningú,
perquè fins i tot jo que T’ESTIMO
he estat capaç de dir-te una mentida.