On estaria millor que aquí, albirant finestres argentades?
Aixopluc de la fúria desfermada d’una tarda de tempesta desplaent?
Em plau la calidesa que m’envolta
i que es desprèn d’un indret que m’embolcalla,
dels racons que conec,
dels llibres alineats en els prestatges
carregats de paraules que reposen entre lívids llençols.
Ara, em miro el finestral,
aquarel·la grisona esquitxada de perles argentades que s’obren camí
empenyent-se les unes a les altres, on es pensen que van?
I sé que no hi ha un altre lloc millor en el món on fer-hi estada,
aixopluc potser de jo mateixa, i de tu, aixopluc de tot.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada