La vida i la mort van de la mà, és estrany que la gent no s'adoni que aquesta és l'única veritat, no cal amoïnar-s'hi, no cal tenir por, és així, irremeiablement. La vida, a cada passa, s'apropa a la mort, per això l'una no és res sense l'altra. Per què doncs la immensa majoria s'entossudeix, atès als seus actes, a creure's immortal? No és el meu cas, la mort m'ha rondat des de sempre, la sé tan propera que ja m'hi he avingut i no em fa cap nosa; he estat jo qui l'ha anat a trobar més d'un cop, però ella sempre m'ha defugit, no li agrada jugar amb perdedors, massa fàcil suposo. Avui és diferent, la tinc davant, olora a crisantems, a suor i a llàgrimes. És curiós, tants cops que he plorat en el decurs de la meva vida i mai no havia percebut l'olor de les llàgrimes, i ara ho sé, només les que es vessen en un funeral tenen aquesta regalia.
Des d'on estic veig tothom, és un lloc privilegiat, un espai superior des de on puc abastar cada moviment, cada gest, cada murmuri, fins i tot puc percebre els sentiments, les emocions que sacsegen a tots i cadascun dels que, deixant de banda les seves obligacions, avui s’han aplegat per poder assistit a aquest sepeli.
A l'església fa molta calor, a més, hi ha tanta gent que han hagut d'obrir les portalades de bat a bat en un intent frustrat de que hi entres un xic d’aire fresc. És estrany, normalment a les esglésies s’hi sol estar fresc, però avui la xafogor és insuportable i s’ha ensenyorit de tot l’indret. Jo en canvi tinc molt fred, mai no n'havia sentit tant, és com si tingués la sang gebrada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada