dimarts, 30 de novembre de 2010

Marxaràs


Marxaràs,  i en dir-nos adéu voldré gravar
els teus ulls per sempre en la memòria,
per resguardar la pau, per no oblidar la llum,
la calidesa de la teva mirada, tan profunda, tan propera.
Marxaràs a explorar nous paisatges, a cercar nous camins,
mentre aquí, empesos per la costum,
sotmesos a l’esclavatge quotidià,
sobreviurem envoltats pels negres murs de ciment
i els vidres gelats dels que ara fugues tu.
Sorgiran entre nosaltres laberints de distància,
despietada llunyania que ens clavarà les ungles,
més enllà de l’estança del cor.
I em preguntaré, quan fuig en l’horitzó de la son tota consciència,
i reposen les ombres més obscures de l’ànima,
silenci d’alfabets, acaronats per la quietud més dolça.
Per quin país viatges?  
Quins anhels silencies quan la llum de l’albada
s’arrossega mandrosa desfilant clarianes,
retorn inevitable del pelegrinatge
pels camins imaginaris de les falses quimeres?
Navegarem en oceans de silenci que intentarem omplir
amb cartes i postals, que anirem desgranant
mentre el pèndul incansable del temps no atura el seu camí.
Si pogués, et diria que et quedessis amb mi,
i  a canvi,  t’ho donaria tot,
però tot,  per tu, avui és poca cosa.
Marxaràs, i per a mi,  tot serà preservar com un tresor
els teus ulls quan em miren, com ara,
emplenant el buit de la incertesa
acaronant el neguit i bressolant la por.  

1 comentari:

Anònim ha dit...

Estimada i ben retrobada Anna, que poc podia creure dirigir-me novament a tu desprès de tants anys… tant temps. Moltes vegades havia pensat la teva fesomia, t’imaginava plena de llum, de vida i d’energia. Una dona vital, resolta, envoltada com a persona de tots els millors qualificatius. Sols coneixia la teva veu, una veu amiga que trobava la millor solució davant qualsevol circumstancia. Varem parlar molts cops i ens varem conèixer finalment en un Sonimag. El mon digital es va menjar el meu lloc de treball i va orientant la meva vida cap un altre camí. Ens perderem la pista del dia a dia, encara que algun cop hem van donar records teus.
Avui no se per quina raó has tornat al meu cap, suposo que l’ inconsciència de les imatges fotogràfiques. Ara estaràs en el punt de pensar, qui deu ser aquest personatge?
Era i soc ubicat a Esparreguera, treballava al Fotosistema i el meu nom es Salvador, recordes?. Estic segur que les meves angoixes quan et trucava amoïnat et portaran al cap la meva veu... tu sempre vas ser com una fada màgica trobant solucions. Gràcies per tots aquells moments, mai vaig fer-ho merescudament quan corresponia.
Les noves tecnologies fan possible tot això i ha estat un plaer descobrir el teu blog, que apart de llegir-lo, aprofito per enviar-te una gran peto .
Com que tens habilitada la moderació de comentaris t’envio per aquí el text i també la meva adreça electrònica
unmoment9@hotmail.com
Fins tornar a saber de tu.