Em llevo per retornar a la mateixa cursa ferotge que reprenc cada matí, sempre des de el mateix punt de partida, una cursa que no em du en lloc, una cursa sense fi.
Hi ha matins, quan el brunzit ensordidor del despertador em dona el to de sortida, metre les parpelles mandroses es resisteixen a desprendre’s de la son que encara les acarona, quan l’inconscient assenyat em murmura que no val la pena llevar-se, a cops, massa cops, ja estic esgotat, em sé vençut, incapaç de donar ni un sol pas. Malgrat tot, em poso dempeus i em refermo en la convicció que potser avui sí què val la pena intentar-ho.
L’aroma del cafè sempre s’agraeix, s’amalgama amb el tuf de claveguera que sempre, sempre, estiu i hivern puja pel pati de llums i per uns moments el fa més suportable.
Assegut a l’estudi, em serveixo un tassa de cafè, observo la taca de humitat que lenta però tenaç avança per sota el finestral. És com un llenç, cada dia hi descobreixo una nova pinzellada, depenent de la llum canvia de color, sé que l’he de pintar aquesta maleïda paret, bé a tot el pis li cal una mà de pintura, però just aquest racó l’he repintat una vegada i una altra, malgrat tot la clapa sempre guanya , de moment em dono per vençut i fins i tot em plau observar els seus progressos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada