Marxaràs

Marxaràs,  i en dir-nos adéu voldré gravar

els teus ulls per sempre en la memòria,

per resguardar la pau, per no oblidar la llum,

la calidesa de la teva mirada, tan profunda, tan propera.

Marxaràs a explorar nous paisatges, a cercar nous camins,

mentre aquí, empesos per la costum,

sotmesos a l’esclavatge quotidià,

sobreviurem envoltats pels negres murs de ciment

i els vidres gelats dels que ara fugues tu.

Sorgiran entre nosaltres laberints de distància,

despietada llunyania que ens clavarà les ungles,

més enllà de l’estança del cor.

I em preguntaré, quan fuig en l’horitzó de la son tota consciència,

i reposen les ombres més obscures de l’ànima,

silenci d’alfabets, acaronats per la quietud més dolça.

Per quin país viatges?  

Quins anhels silencies quan la llum de l’albada

s’arrossega mandrosa desfilant clarianes,

retorn inevitable del pelegrinatge

pels camins imaginaris de les falses quimeres?

Navegarem en oceans de silenci que intentarem omplir

amb cartes i postals, que anirem desgranant

mentre el pèndul incansable del temps no atura el seu camí.

Si pogués, et diria que et quedessis amb mi,

i  a canvi,  t’ho donaria tot,

però tot,  per tu, avui és poca cosa.

Marxaràs, i per a mi,  tot serà preservar com un tresor

els teus ulls quan em miren, com ara,

emplenant el buit de la incertesa

acaronant el neguit i bressolant la por.